El cantautor valencià Raimon torna a situar-se al centre del debat cultural amb la publicació de una nova biografia que reivindica la seva figura en tota la seva complexitat. Sota el títol Raimon. Aquest jo que sóc jo, el volum aspira a fixar, amb calma i sense tòpics, qui ha estat realment aquest músic que va marcar la Nova Cançó i que, dècades després, continua despertant interès i controvèrsia.
L'obra, signada pel periodista valencià Miquel Alberola i editada per Ara Llibres, repassa des dels primers recitals de Raimon fins als seus concerts de comiat el 2017, aturant-se tant en la seva evolució artística com en el seu impacte polític, cívic i identitari. Lluny de ser un recorregut cronològic, el llibre adopta un enfocament que barreja el periodisme narratiu amb l'assaig, i ofereix un retrat d'un creador incòmode per a la dictadura i també per a bona part de la democràcia.
Un llibre que Raimon reconeix com a propi
A la presentació a Barcelona, celebrada a la seu d'Abacus al Raval i amb la sala plena de públic i cares conegudes de l'àmbit cultural, el mateix Raimon no va escatimar elogis cap a la feina d'Alberola. Observant la coberta, on apareix una fotografia seva a l'Olympia de París el 1966, el cantant, nascut a Xàtiva el 1940, va comentar amb ironia i un punt de sorpresa: han passat sis dècades des d'aquella imatge i, tot i així, se segueix discutint sobre qui és ell i què representa.
El músic va assegurar que el volum està “molt ben fet” i va recalcar que no es reconeix a la caricatura simplificada del cantautor en blanc i negre que durant anys ha circulat. Segons va explicar, en llegir el llibre es veu reflectit sense distorsions, amb els seus dubtes, contradiccions i canvis de rumb, cosa que resulta fonamental per a ell. Per a qualsevol que vulgui entendre la seva trajectòria completa, va afegir, aquest títol ofereix una versió clara i honesta.
La complicitat entre autor i biografiat es nota des del començament. Alberola i Raimon es coneixen de fa anys, comparteixen origen valencià i una llarga relació de confiança. Aquesta proximitat, no obstant, no deriva en hagiografia: el periodista insisteix que ha treballat amb llibertat absoluta, recolzant-se tant en testimonis directes com en una gran quantitat de documentació, bona part recopilada i ordenada per Annalisa Corti, companya de vida del cantautor.
Raimon, amb la seva habitual sornegueria, va subratllar que l'autor ha escrit “el llibre que li ha passat pel cap”, sense sotmetre's a consignes ni a indulgències, però des de la bona fe. Pel cantautor, el resultat és una obra que permet a qualsevol lector fer-se una idea precisa de qui ha estat ell “fins ara”, una mena de mapa vital i artístic que deixa poc espai a les simplificacions.
El mètode d'Alberola: entre el periodisme narratiu i l'assaig
Alberola defineix Raimon. Aquest jo que sóc jo com una barreja de periodisme narratiu i assaig amb fort ancoratge històric. El llibre recorre la carrera de l'autor d'Al vent des d'abans del primer recital fins després del darrer concert al Palau de la Música de Barcelona, el 2017, establint un doble focus: per una banda, les tensions internes i contradiccions del mateix Raimon; de l'altra, el context sociopolític que envolta cada etapa i que, si escau, és impossible separar de la seva obra.
El periodista valencià es recolza en una bibliografia prèvia que considera fonamental per entendre el personatge. Entre les referències clau cita el primer volum raymon que Joan Fuster va publicar el 1964, quan el cantautor amb prou feines tenia 23 anys, i l'estudi més acadèmic La construcció d'un cant (2005), d'Antoni Batista, que analitza la feina des de l'òptica d'un musicòleg i periodista. Tots dos títols serveixen de base per afinar les claus interpretatives d´aquesta nova biografia, que aspira a reunir en una sola obra la trajectòria completa.
El resultat és un text que no es limita a enumerar discos i dates, sinó que intenta enderrocar la “foto fixa” del cantant associat a un únic moment històric. Alberola es proposa trencar aquesta estampa en blanc i negre del Raimon jove, contestatari i gairebé congelat als anys seixanta, per mostrar una trajectòria evolutiva plena de canvis musicals, vitals i polítics. Per això la narració avanç enllaçant recitals, prohibicions, gires internacionals, decisions incòmodes i silencis significatius.
Un altre tret distintiu del llibre és latenció al procés de construcció de la memòria. Gràcies al treball minuciós de cronologia fet per Annalisa Corti, la biografia aconsegueix situar cada esdeveniment en el seu moment precís, evitant anacronismes i lectures simplistes. Aquesta precisió temporal permet veure com es va transformant el mateix Raimon, com s'adapta l'entorn i com es reinterpreta, amb els anys, cadascuna de les cançons més emblemàtiques.
El pròleg és a càrrec del mateix cantautor, que reivindica l'orgull d'haver desenvolupat la seva obra “en la llengua de Xàtiva” i d'haver-la dut a escenaris tan dispars com Tòquio, Nova York o París. Aquesta declaració inicial, que situa la llengua i el territori al centre del seu projecte artístic, serveix de fil conductor a la resta del llibre i de punt de partida per a la lectura que proposa Alberola.
Raimon, un clàssic disruptiu més enllà de la Nova Cançó
Per a Miquel Alberola, Raimon és, per damunt de tot, un caràcter indomable i un creador disruptiu. El presenta com un clàssic equiparable a figures internacionals que també van construir la seva obra des d'una llengua pròpia i, en molts casos, minoritària: Léo Ferré, Georges Brassens, Jacques Brel, Bob Dylan, Joan Baez, Leonard Cohen o Violeta Parra són alguns dels noms que cita com a mirall. Salvador Espriu el va definir al seu dia com “un fenomen complexíssim”, i el llibre fa seva aquesta idea per explicar un personatge que desborda qualsevol etiqueta simple.
Alberola insisteix que Raimon no és només un cantant ni només un músic ni només un poeta. El seu impacte es projecta a camps molt diversos: llengua, literatura, música, moviment cívic i polític. Cadascuna d'aquestes dimensions apareix entrellaçada a la seva trajectòria, fins al punt que les seves cançons han contribuït a despertar o reforçar el sentiment de pertinença a una comunitat -del País Valencià a les Balears i Catalunya- que, segons l'autor, ha patit durant dècades la pressió centrípeta d'un Estat fortament centralista.
La biografia també repassa la manera com s'ha construït l'imaginari públic sobre Raimon. Durant anys, una certa iconografia el va reduir a una imatge en blanc i negre, gairebé estàtica, del cantautor d'una època marcada per la repressió franquista. Alberola considera que aquesta postal, encara que comprensible en el seu context, ja no es correspon amb la realitat una trajectòria llarga i en transformació constant. El seu objectiu és precisament mostrar els matisos que aquesta simplificació amaga.
Pel que fa a la seva producció musical, el llibre destaca que el llenguatge de Raimon evoluciona des d'una intensitat existencial més nua a una complexitat harmònica i estilística que incorpora registres diversos. Del cant directe i combatiu que va quedar associat als seus primers enregistraments, passa a explorar el rhythm'n'blues, el contrapunt melòdic, el free jazz, el minimalisme contemporani, el pop o el rock. Aquesta pluralitat estilística, sovint eclipsada per la faceta de símbol polític, rep en aquesta biografia una atenció especial.
Tot plegat es combina amb una lectura de Raimon com a figura incòmoda, tant per al franquisme com per a la democràcia posterior. El llibre recull la idea que mai no va estar disposat a sacrificar la seva coherència per agradar al poder, ni quan aquest era obertament repressiu ni quan es revestia de formes democràtiques. El seu guió vital mai no va ser previsible ni domesticable, cosa que li va generar admiracions intenses i també conflictes persistents.
Internacionalització, llengua i patrimoni cultural
Un dels eixos fonamentals del volum és la reivindicació de Raimon com figura clau del patrimoni cultural en llengua catalana, amb una projecció exterior poc habitual. Alberola recorda que el cantautor ha realitzat gires al Japó, Canadà, Regne Unit, Estats Units, diversos països de Centreamèrica i Sud-amèrica, així com en diferents punts de Centreeuropa, convertint-se en un dels noms més internacionals de la cançó en català.
El llibre subratlla fites com la seva actuació a l'Olympia de París, on va ser el primer artista a cantar a la llengua d'Ausiàs March sobre un escenari tan emblemàtic. Aquesta presència a circuits internacionals de prestigi va contribuir a situar la cultura catalana en un mapa global en què, en aquells anys, amb prou feines tenia visibilitat. No només es tractava d'exportar cançons, sinó de mostrar que aquesta llengua i aquesta tradició literària eren perfectament capaces d'ocupar espais centrals.
Un altre aspecte destacat és el paper pioner en la musicalització de poesia. Raimon va ser, segons recorda Alberola, el primer que va publicar un disc complet amb textos d'un únic autor, en aquest cas Salvador Espriu, amb l'àlbum Cançons de la roda del temps (1966). Aquesta experiència va obrir una via creativa que més tard seguirien altres cantautors: se cita, per exemple, com Joan Manuel Serrat, uns anys després, gravaria treballs dedicats a Antonio Machado i Miguel Hernández, una línia que esdevingué senyal d'identitat de la cançó d'autor a l'àmbit hispànic.
Al pròleg, Raimon emfatitza que ha desenvolupat bona part de la seva carrera “en la llengua de Xàtiva” davant de públics de tot el món, des de Tòquio i Nova York fins a París. Aquesta insistència a cantar en català —o en la variant valenciana— fins i tot en escenaris allunyats del seu entorn immediat, es presenta com un acte de fidelitat a una comunitat lingüística i com una forma de resistència simbòlica davant de dècades de marginació oficial.
Alberola recull igualment el testimoni dels que van viure la pressió contra l'ús del valencià a la vida quotidiana. Als instituts i altres espais formatius, era habitual escoltar que la llengua pròpia servia “per anar per casa”, com unes sabatilles, mentre que per sortir al carrer i ocupar l'esfera pública calia posar-se les sabates, és a dir, el castellà. El llibre connecta aquest clima amb l?actitud del cantautor, que va optar per convertir just aquesta llengua relegada en vehicle principal de la seva obra.
Aquesta defensa de la llengua s'articula paral·lelament a una trajectòria de compromís col·lectiu. La biografia parla de fidelitat a si mateix ia una col·lectivitat àmplia, que va més enllà de fronteres administratives. En aquest sentit, Raimon apareix com una figura que, sense militar orgànicament en partits, ha contribuït a construir un imaginari compartit al voltant de la cultura i la memòria històrica als territoris de parla catalana.
Conflictes amb el poder i una relació aspra amb València
Un altre bloc central del llibre aborda les variades friccions de Raimon amb institucions i partits, tant a l'etapa franquista com a la democràtica. Als anys de la dictadura, el règim va intentar evitar per tots els mitjans que pogués consolidar-se com a cantant, a través de vetos, pressions i controls constants. En aquest context, Barcelona es revela com un refugi decisiu per a la seva eclosió artística, mentre que València apareix com un entorn molt més hostil.
Alberola atribueix aquesta diferència a la composició de les classes dirigents ia la realitat sociocultural de cada indret. Segons explica, a la Barcelona d'aquells anys hi havia una burgesia cultural disposada a donar suport a propostes com la de Raimon, convidant-lo a actuar ia integrar-se en determinats cercles. A València, en canvi, el pes de la castellanització i una elit poc favorable a la llengua pròpia va fer que un projecte en valencià tingués moltes més dificultats per trobar suports visibles.
La biografia s'endinsa també en episodis concrets de desacord amb el poder durant la democràcia. Un dels més significatius se situa el 1980, quan Raimon rebutja peticions de diferents partits —PSOE, PSUC o Convergència Democràtica, entre d'altres— per actuar en mítings electorals. El cantautor retreu llavors que només recorden els referents culturals quan arriba la campanya, mantenint així una distància conscient davant de qualsevol intent d'instrumentalització partidista.
Un altre moment tens va ser la polèmica al voltant de la Creu de Sant Jordi el 1982. Raimon va mostrar reticències a acceptar la distinció, tement que s'interpretés com una mena de tancament d'etapa, gairebé de “liquidació d'existències” de la Nova Cançó. En les seves paraules, corria el risc de ser enviat “a un museu de la resistència antifranquista” just quan el nou poder institucional semblava donar per amortitzat aquest moviment. El llibre recorda la sensació de passar de la lluita contra la dictadura a una actitud de prevenció davant de l'administració i de certa decepció amb el rumb pres per algunes institucions.
La relació amb el poder a la Comunitat Valenciana, tant durant la dictadura com després, també rep una anàlisi detallada. Alberola destaca que els desacords amb els governs autonòmics, especialment sota majories del Partit Popular, han mantingut un to gairebé “marcià” i extremadament radical. Aquesta trajectòria de tensions repetides contribueix a explicar la imatge de Raimon com a figura incòmoda també al seu propi territori d'origen.
A la presentació del llibre, en ser preguntat per la situació política actual, el cantautor no va eludir un to pessimista. Va qualificar la conjuntura de “bastant fotuda” i va apuntar que, al seu parer, moltes de les persones que ocupen posicions de govern no haurien de ser-hi, encara que va admetre amb realisme que, si la gent vota el que vota, la solució no és senzilla. Les seves paraules desprenen una barreja de cansament, lucidesa crítica i escepticisme davant del rumb de les institucions.
Compromís, independència i retirada dels escenaris
El llibre no només repassa les grans fites públiques, sinó que s'atura a la coherència de fons que travessa la trajectòria de Raimon. Alberola ho descriu com algú que ha lluitat pel col·lectiu —en termes de llengua, memòria i drets—, però alhora ha defensat amb dents i ungles la seva pròpia independència. Aquesta combinació explica bona part de la fama de personatge indomable i, també, de “fenomen disruptiu”.
Segons l?autor, durant la Transició i els primers anys de la democràcia, l?entorn polític i mediàtic esperava que figures com Raimon s?adaptessin a un guió més previsible: se?ls reclamaven cançons cíviques específiques, alineades amb els interessos de partits i institucions. El cantautor, però, va optar sovint per camins inesperats: quan molts esperaven nous himnes polítics, ell publicava discos centrats en l'amor; quan se celebraven les primeres eleccions, marxava de gira al Japó.
L'assetjament patit en època franquista també ocupa un lloc rellevant a la narració. Alberola arriba a comparar la pressió sobre Raimon amb què l'FBI va exercir al seu dia contra John Lennon, per subratllar la intensitat de la vigilància i el temor que despertaven certes cançons i actuacions. Aquesta fustigació no es va dissoldre completament amb l'arribada de la democràcia, sinó que es va transformar en altres formes d'incomoditat i de desajust amb el nou ordre establert.
La retirada dels escenaris el 2017, després dels concerts al Palau de la Música, apareix al llibre com un punt ia part més que com un tancament dramàtic. El mateix Raimon, interpel·lat sobre la possibilitat de tornar a actuar, se'l pren amb humor i respon que està afònic, sense entrar en grans dramatismes. La sensació és algú que ha completat un cicle llarg i exigent, i que ara prefereix mantenir una certa distància de l'exposició pública.
Durant l'elaboració de la biografia, tant ell com Annalisa Corti van estar molt implicats responent a consultes i facilitant material, però sempre des de la premissa que el llibre havia de ser obra d'Alberola, sense ingerències. Aquesta actitud encaixa amb la imatge d'un creador que, al llarg dels anys, ha defensat l'autonomia del seu treball davant de pressions externes de tota mena, ja fossin polítiques, mediàtiques o comercials.
La lectura conjunta de tots aquests elements –la defensa de la llengua, la projecció internacional, la diversitat musical, els xocs amb el poder i els girs inesperats– permet entendre millor per què, encara avui, el nom de Raimon suscita debats encesos. La biografia d'Alberola no pretén clausurar aquests debats, sinó aportar context i matisos perquè es produeixin amb més informació i menys tòpics. El llibre se situa així com una peça de referència per als que es vulguin acostar a la figura del cantautor des d'Espanya o Europa amb una mirada àmplia i documentada.
