Davant la coberta de Raimon. Aquest jo que sóc jo, el mateix Raimon no pot evitar un gest de sorpresa entre l'emoció i la ironia. Amb més de vuitanta anys, observa la imatge d'aquell jove de 25 que cantava a l'Olympia de París el 1966 i constata que han passat sis dècades des d'aquella estampa que el va convertir en símbol generacional. Entre rialles i algun comentari sorneguer, reconeix que el llibre que signa el periodista valencià Miquel Alberola el reflecteix amb una fidelitat poc habitual en aquest tipus de retrats.
El volum, publicat per Ara Llibres i presentat a la seu d?Abacus a Barcelona en un acte abarrotat, arriba amb l?ambició d?anar molt més enllà del tòpic del cantautor de blanc i negre. Segons coincideixen autor i protagonista, es tracta d'una obra que, des de la proximitat i el coneixement acumulat durant anys, intenta donar compte d'un personatge complex, incòmode per a la dictadura i també per a la democràcia, que ha fet de la coherència i de la independència personal la seva manera d'estar al món.
Una biografia total d'un clàssic europeu
Alberola descriu Raimon com “un caràcter indomable” i “un cantant absolutament disruptiu”, a l'alçada dels grans clàssics que han construït la seua obra en llengües amb tradició literària sòlida: noms com Léo Ferré, Georges Brassens, Jacques Brel, Bob Dylan, Joan Baez, Leonard Cohen o Violeta Parra apareixen com a referències naturals per situar el creador valencià en un mapa cultural més ampli. No només és un trobador d'una època, subratlla el biògraf, sinó un artista que ha travessat contextos polítics i estètics molt diferents sense renunciar a la seva veu pròpia.
L'obra es presenta com la primera biografia que recorre de cap a peus la trajectòria de l'autor de Al vent, des dels primers recitals fins als concerts de comiat que va oferir el 2017 al Palau de la Música. Lluny de ser un mer repàs cronològic, el llibre en proposa una barreja de periodisme narratiu i assaig, amb llibertat estilística i analítica, recolzada en un treball de documentació exhaustiu on ha estat clau la tasca d'Annalisa Corti, companya de vida de Raimon i guardiana d'un arxiu personal d'enorme valor.
A la presentació, el mateix Raimon no estalvia elogis: assegura que, en llegir-se en aquestes pàgines, es reconeix sense matisos, una cosa gens senzilla en personatges sobre els quals s'ha escrit tant i tan esbiaixat. Ho resumeix amb una frase contundent: si algú vol saber qui ha estat ell fins ara, en aquest llibre trobareu un retrat “perfecte i claríssim”, elaborat des de l'honestedat i no des de la complaença.
El text es recolza també en una bibliografia prèvia que funciona com a substrat intel·lectual. Alberola cita com a pilars el retrat que Joan Fuster va publicar el 1964, simplement titulat raymon, quan el cantant amb prou feines tenia 23 anys, i el volum d'Antoni Batista La construcció d'un cant (2005), un treball de tall més acadèmic que li ha proporcionat claus musicològiques i contextuals per interpretar l'obra de Xàtiva des de noves perspectives.
Trencar la foto en blanc i negre
Un dels objectius centrals del llibre és desmuntar la imatge fixa de Raimon com a cantor exclusivament associat a un temps de repressió i protesta. Alberola es proposa "trencar aquella foto en blanc i negre de Raimon com a cantant d'una època", una instantània que tenia sentit al seu moment, però que no fa justícia a l'evolució posterior de l'artista. El relat arrenca fins i tot abans del primer recital i es prolonga més enllà del darrer concert, trenant la biografia personal amb els vaivens de la història contemporània.
En aquest recorregut es detalla la metamorfosi del seu llenguatge musical: des del cant gairebé nu i existencial dels inicis fins a una paleta sonora molt més sofisticada, on hi caben el rhythm'n'blues, el contrapunt melòdic, el free jazz, el minimalisme contemporani, el pop i el rock. La imatge del trobador auster es matisa amb exemples d'arriscades cerques formals que l'allunyen del clixé del cantautor monolític.
L'autor treballa amb un doble enfocament: d'una banda, se centra en les contradiccions del personatge, en com hi conviuen el compromís col·lectiu i la defensa fèrria de la seva autonomia; de l'altra, obre el zoom per analitzar el context sociopolític que condiciona cada etapa de la carrera. Des de la dictadura franquista fins a la democràcia, passant per la Transició, cada fase històrica impacta en les decisions artístiques i vitals del músic, cosa que el llibre desgrana amb exemples abundants.
És precisament en aquesta cruïlla entre biografia i història on es reforça la idea de Raimon com “fenomen complexíssim”, en paraules de Salvador Espriu: no només cantant, no només compositor, no només poeta, sinó figura que incideix en la llengua, la literatura, la música i els moviments cívics i polítics del seu temps. L'obra insisteix que la seva influència va molt més enllà del repertori de cançons que tothom reconeix.
En aquest retrat ampli apareix amb nitidesa un tret constant: la incomoditat que genera allà on es mou. Per a la dictadura va ser un element molest que convenia neutralitzar; en democràcia, la seva negativa a plegar-se a agendes partidistes el va convertir en una presència difícil d'encasellar. Aquesta vocació d'anar a contracorrent, tant en l'artístic com en el públic, és un dels fils narratius que travessa tot el llibre.
Compromís amb la llengua i projecció internacional
Un altre dels eixos essencials de la biografia és el compromís de Raimon amb la llengua catalana i amb el valencià de la seua Xàtiva natal. Alberola subratlla que va desenvolupar la seva obra en un idioma “desacreditat, quan no perseguit, i sempre incòmode” en el context de la dictadura franquista, cosa que donava a cada recital ia cada disc una càrrega simbòlica que anava molt més enllà del que és estrictament artístic.
El mateix Raimon reivindica al pròleg de l'obra la satisfacció d'haver complert la seva missió “en la llengua de Xàtiva, tant a Tòquio com a Nova York o París”. Aquesta internacionalització no és un detall menor: el llibre en repassa una trajectòria de gires que el va portar al Japó, Canadà, Regne Unit, Estats Units, Centreeuropa i diversos països de Centreamèrica i Amèrica del Sud, situant-ho com el cantant en català amb més projecció exterior de la seva generació.
Aquesta dimensió internacional es combina amb un paper pioner en la relació entre música i poesia. El volum recorda que Raimon va ser el primer a gravar un disc dedicat íntegrament als versos d'un autor concret, Salvador Espriu, amb Cançons de la roda del temps (1966). Aquell gest, que unia avantguarda musical i alta literatura, va obrir camí a altres projectes posteriors de la cançó d'autor a Espanya, com ara els treballs de Joan Manuel Serrat sobre Antonio Machado i Miguel Hernández.
Més enllà dels escenaris, el llibre articula la biografia com el relat d'una trajectòria de compromís, integritat, coherència i fidelitat tant amb ell mateix com amb una col·lectivitat cultural que abasta el País Valencià, Catalunya i Balears. La defensa d'aquesta comunitat lingüística i cultural, tantes vegades fragmentada per inèrcies centralistes, apareix com un dels profunds motors de la seva activitat artística.
El mateix Alberola parla també des de l'experiència personal quan recorda com, en la seva joventut, s'ensenyava a les aules que el valencià havia de quedar relegat a l'àmbit domèstic, com unes sabatilles d'anar per casa, mentre que el castellà representava les sabates amb què sortir al món. L'obra contraposa aquesta visió reduccionista amb la determinació de Raimon de portar el seu idioma als grans escenaris internacionals, invertint per complet aquesta metàfora.
Xocs amb el poder i relació amb les elits
El llibre dedica un espai ampli a les friccions de Raimon amb els diferents poders, des de l'aparell franquista fins als partits i institucions de l'etapa democràtica. Durant la dictadura, el règim va intentar dificultar al màxim la seva carrera i va generar una situació de vigilància i hostilitat que Alberola arriba a comparar, per la seva intensitat, amb l'assetjament que va patir John Lennon per part de l'FBI. Entre vetos, expedients i pressions, la perseverança del cantautor davant dels intents de silenciar-lo apareix com un dels capítols més tensos de la seva biografia.
Barcelona exerceix en aquest terreny un paper decisiu. L'autor sosté que, si s'hagués quedat a València, Raimon probablement hauria acabat exercint com a professor universitari sense gaire projecció pública. Va ser la capital catalana, amb una burgesia cultural més oberta i unes elits disposades a acollir-lo als seus salons, la que va permetre que la seva proposta artística trobés un clima propici per prosperar en plena dictadura.
En contrast, es descriu una València dels anys cinquanta, seixanta i fins i tot setanta marcada per una forta castellanització, on parlar en valencià podia implicar una exclusió automàtica de determinats cercles. Aquesta “complicada relació amb València i amb la seua classe dirigent” no es limita a l'etapa franquista: segons Alberola, el desacord amb el poder autonòmic, especialment durant els anys d'hegemonia del Partit Popular, ha mantingut un caràcter “marcià” i radical fins i tot en democràcia.
La incomoditat mútua amb els partits es reflecteix amb claredat en un episodi que el llibre rescata del 1980, quan Raimon rebutja les invitacions de formacions com el PSOE, el PSUC o Convergència Democràtica per cantar als seus mítings. Fidel a la seva idea d'independència, els retreu que només recordin els referents culturals quan arriba la campanya electoral. Aquest tipus de decisions reforcen la seva imatge de figura que fuig de l'encasellament partidista.
Una altra polèmica significativa és la que va envoltar la concessió de la Creu de Sant Jordi el 1982. Raimon es mostra reticent a acceptar el guardó, tement que es pugui llegir com una mena de liquidació simbòlica de la Nova Cançó, com si el nou poder volgués arxivar els vells referents antifranquistes en un museu de la represa. En declaracions de l'època, reconeix haver passat de la lluita contra la dictadura a una "prevenció davant de l'administració i una certa decepció", un sentiment que el llibre analitza amb detall.
Un guió vital imprevisible
Al llarg de les seves pàgines, la biografia insisteix en el caràcter imprevisible de les decisions de Raimon, que poques vegades coincideixen amb el que se n'espera. En plena ebullició política, quan tothom espera himnes cívics, publica un disc de cançons d?amor. Quan se celebren les primeres eleccions democràtiques, en lloc de sumar-se als escenaris de campanya, marxa de gira al Japó. Aquesta manera de descol·locar propis i estranys té molt a veure amb la seva negativa a ser instrumentalitzat.
Alberola ho defineix com algú que “ha lluitat pel col·lectiu, però també per ser ell mateix”, una tensió constant que travessa tant el seu discurs públic com la seva obra. La independència, lluny de ser un posat, li ha comportat conflictes i malentesos, però també li ha permès construir una trajectòria singular, sense sotmetre's a consignes alienes, ni tan sols quan aquestes consignes procedien d'àmbits afins ideològicament.
El llibre detalla com, fins i tot després de l'arribada de la democràcia, Raimon va continuar sent una figura incòmoda. La seva negativa a alinear-se amb un partit concret i la seva insistència a mantenir l'autonomia creativa xocaven amb unes institucions que, en molts casos, preferien referents culturals més previsibles. Aquesta incomoditat en democràcia se suma a la que ja havia provocat en temps de censura, configurant un perfil difícil de domesticar.
A nivell personal, l'obra també deixa espai per a moments d'humor i certa distància irònica. Durant la presentació, quan se li pregunta si contempla tornar als escenaris, respon amb un somriure entremaliat i una excusa mitjà de broma, al·legant que està afònic. Aquest tipus de picades d'ullet mostren un Raimon que, sense renunciar al pes de la seva trajectòria, conserva una vitalitat que desmenteix la imatge solemne que de vegades se li atribueix.
La col·laboració amb Alberola es descriu com un procés en què tant el cantant com Annalisa Corti han estat disponibles per resoldre dubtes i aportar documentació però sense interferir en l'enfocament. Segons Raimon mateix, l'autor “ha fet el llibre que li ha passat pel cap”, expressió que, més enllà de la broma, indica que ha tingut llibertat plena per interpretar i narrar la història sense peatges ni vetos.
Mirada al present des d'una vida de coherència
A les pàgines finals, la biografia no eludeix la mirada de Raimon sobre l'actualitat política. Quan se li pregunta com veu el moment present, respon que la situació li sembla “bastant fotuda”, amb problemes greus a múltiples fronts. Considera que estem governats per persones que no haurien d'ocupar aquests càrrecs, encara que alhora reconeix la dificultat de revertir-lo quan el resultat sorgeix de les urnes. Aquesta barreja d'escepticisme i respecte per la voluntat popular revela algú que, malgrat la decepció, no renega del marc democràtic.
Aquesta visió crítica entronca amb la coherència que ha guiat la seva trajectòria des dels primers compassos de la Nova Cançó. El llibre insisteix que no hi ha un abans i un després radical entre dictadura i democràcia pel que fa a la seva manera de relacionar-se amb el poder: en tots dos contextos, Raimon es manté alerta davant de qualsevol temptació de cooptació, procedeixi d'on procedeixi. El fil conductor és una desconfiança saludable envers els qui manen, combinada amb un compromís ferm amb la col·lectivitat.
En el pla cultural, l'obra funciona també com a reivindicació del patrimoni que en representa la figura. Alberola sosté que el llegat de Raimon mereix un reconeixement proporcional al seu impacte: la seva aportació a la modernització de la cançó en català, el paper de pont entre poesia culta i música popular, i la seva condició de referent cívic configuren un conjunt difícil d'igualar. La biografia es proposa precisament consolidar aquesta consciència, no des del panegíric, sinó des de l'anàlisi rigorosa.
A través d'anècdotes, contextos històrics i una lectura atenta dels seus discos i recitals, Raimon. Aquest jo que sóc jo compon el retrat d?un artista que ha sabut convertir una biografia individual en mirall de les tensions de tot un país. De la censura a la llibertat vigilada, de l'exili interior als grans escenaris del món, de la llengua arraconada a casa al català que sona a Tòquio o Nova York, el llibre mostra com la vida i l'obra de Raimon condensen moltes de les batalles culturals i polítiques de l'Espanya i l'Europa contemporànies, i per què la seva veu, lluny de ser un ressò del passat, continua interpel·lant el present.