La nova obra de Pol Guasch, titulada Relíquia i publicada per Anagrama en castellà i català, s'endinsa en un territori tan delicat com quotidià: la mort, el suïcidi i la manera com la literatura pot mirar de front la pèrdua. A partir de la figura del seu pare, mort fa una dècada, l?autor tarragoní converteix l?escriptura en un espai on confrontar el duel sense dramatismes fàcils.
Lluny d'un relat lacrimogen, Guasch en proposa una exploració serena dels vincles familiars, l'amor i la memòria, intentant fugir del victimisme i l'autocompassió. En aquest procés, la frase que sobrevola tot el llibre —«escriure tant sobre la mort ha estat una manera de tenir-la controlada»— resumeix l?aposta de l?autor: parlar d?allò que fa més mal perquè deixi de ser un fantasma incontrolable.
Una carta al pare per entendre l'absència
L'escriptor, nascut a Tarragona el 1997, explica que aquest cop s'ha quedat “desprotegit de la ficció”. A diferència de les seves anteriors novel·les, Napalm al cor y Ofert a les mans, el paradís crema, aquí no hi ha un escut narratiu que esmorteeixi l'exposició personal. El resultat és un text que comparteix una història familiar concreta, però que aspira a ser llegible per a qualsevol que hagi travessat un duel complex.
Guasch recalca que no pretenia escriure una teràpia en forma de llibre, ni una catarsi privada posada a la venda. El seu objectiu era, més aviat, cercar una forma de comprensió que la realitat documental no li havia donat. Documents, testimonis, fotografies o informes mèdics es quedaven curts a l'hora d'explicar què significava aquella mort dins de la família i en la biografia pròpia.
Aquí és on entra la literatura. Segons l'autor, el llenguatge literari permet envoltar lexperiència del suïcidi i acostar-se a capes de sentit que altres discursos no arriben. Davant d'explicacions parcials o fredes, l'escriptura serveix per intentar formular preguntes incòmodes i, alhora, sostenir el silenci que deixa un comiat que no es va produir.
Escriure sobre la mort per poder mirar-la a la cara
A les presentacions del llibre, Guasch ha repetit una idea central: “Escriure tant sobre la mort ha estat una manera de tenir-la controlada”. No es tracta d'acostar-se a la foscor, diu, sinó mirar-la a la cara. En lloc de fugir de la paraula “suïcidi” per por de nomenar-la, l'autor la col·loca al centre del relat, convençut que el tabú només agreuja el desemparament dels que l'han viscut de prop.
Per a l'escriptor, continua existint cert “por al contagi” al voltant del suïcidi, com si esmentar-ho pogués provocar més casos. Ell defensa la postura contrària: parlar-ne, escriure'l, contextualitzar-lo i tractar-lo sense morbositat contribueix a tenir-lo present de forma menys amenaçadora. En nomenar-ho, diu, s'aconsegueix encapsular una mica d'aquest terror difús i evitar que irrompi com una ràfega inesperada a la vida quotidiana.
En Relíquia aquesta idea cristal·litza en una formulació gairebé màgica: la literatura com a conjur. Guasch sosté que escriure i parlar del que fa mal pot generar nous remeis simbòlics, “nous conjurs que trenquin les històries que ens condemnen”. És una manera d'intervenir narrativament a la destinació familiar, de no acceptar sense més ni més els relats heretats i d'habilitar altres sortides possibles al dolor.
Aquesta aposta per mirar de cara la mort no exclou altres temes que travessen el llibre: l'autor recorda que, juntament amb la pèrdua, llueixen l'amor, l'amistat i els llaços familiars. La mort no és una fi absoluta, sinó un punt des del qual pensar què significa quedar-se, seguir vinculats i decidir romandre en una família que no es va escollir, però de la qual un pot triar no marxar.
Literatura, memòria i el buit de la nota que no va arribar
Un dels eixos més cridaners del llibre és la manera com Guasch es recolza en altres escriptors i escriptores que es van suïcidar per donar forma al seu relat. Noms com Anne Sexton o Sylvia Plath apareixen com a presències que l'acompanyen en la reconstrucció d'una història que no es pot completar només amb records personals.
L'autor explica que, mitjançant aquestes biografies, intenta recompondre la “nota” que el seu pare mai no va deixar. No es tracta de cercar explicacions tancades, sinó d'escoltar com altres persones han transitat experiències similars i quines paraules van utilitzar per acostar-se a l'abisme. És en aquest diàleg amb altres textos on sent que entén més coses de la pròpia història del que va poder comprendre amb informes o testimonis.
La memòria, però, no deixa de ser un territori inestable. Guasch admet que el record pot ser traïdor i que narrar el passat implica transformar-lo inevitablement. Aquest risc no el preocupa gaire, sempre que el llibre mantingui fidelitat a una veritat emocional profunda, encara que els detalls concrets es puguin difuminar amb el temps.
En aquesta tensió entre record i reconstrucció, l'escriptura funciona com a eina per organitzar el caos interior. El text, reconeix, no li “salva” per si mateix de res en concretperò forma part d'una pràctica més àmplia: l'escriptura com a forma de vida. És aquest hàbit continu de llegir i escriure el que ho ha sostingut davant de la soledat, la incomprensió o el malestar, més enllà d'un títol o altre.
Una escriptura íntima, sense victimisme i amb vocació compartida
Guasch insisteix que Relíquia no és un llibre escrit a corre-cuita. Ha passat per un llarg procés de revisió i edició, que li ha permès decantar què volia explicar exactament i què no havia d'aparèixer, per respecte a la família ia si mateix. “En nom de la literatura, no tot s'hi val”, resumeix, subratllant que ha intentat ser curós amb una història compartida.
Aquesta cautela es tradueix en un to que defuig la sobreexposició emocional i el dramatisme exagerat. L'autor s'esforça per allunyar-se del relat de víctima i per no construir una imatge idealitzada ni del pare ni de si mateix. El llibre es mou en un terreny més incòmode: acceptar que hi ha parts que no es comprendran del tot i que, tot i així, se'n pot parlar amb honestedat.
L?elecció del títol encaixa amb aquesta mirada. Guasch volia que fos una sola paraula, “Relíquia”, perquè al·ludeix a allò que queda d'algú que ja no hi és. Una relíquia és, per definició, un objecte carregat de presència absent: una resta material que condensa una vida desapareguda. En aquest sentit, el llibre també es converteix en una relíquia, un rastre físic d'una absència amb què l'autor conviu.
La coberta reforça aquest joc simbòlic: per primera vegada, en lloc d'un quadre o imatge distant, apareix una fotografia del pare de l'escriptor, amb qui guarda una gran semblança. Col·locar aquesta cara a la portada obre un diàleg directe amb la idea d'herència, que per a Guasch va més enllà del que és genètic. El que es transmet no només és l'aparença, sinó una sèrie d'històries, silencis i decisions que cada generació ha de renegociar.
Per als lectors, Relíquia s'ofereix com un text íntim però no tancat sobre ell mateix. L'autor ha declarat que la seva intenció era comunicar-se amb altres experiències de pèrdua i no quedar atrapat en un monòleg autobiogràfic. Per això el to que combina proximitat, reflexió i una certa distància crítica, convidant qui llegeix a projectar els seus propis duels i preguntes.
Duel, família i la voluntat de quedar-se
Al llarg del llibre, Guasch explora com el dol s'entrellaça amb altres afectes que sostenen la vida quotidiana: l'amistat, les aliances, l'amor en les diferents formes i els llaços amb la família. La mort del pare no apareix només com una ruptura radical, sinó també com un punt a partir del qual revisar quin lloc ocupa cada persona en aquest entramat.
Una de les frases que l'autor recupera a les entrevistes condensa bé aquesta perspectiva: “No decideixes arribar a una família, però sí que decideixes no anar-te'n”. La pertinença familiar es deixa de veure com una obligació purament biològica per convertir-se en una elecció renovada, feta des de la consciència del dolor, però també del suport i les complicitats que es construeixen amb el temps.
En situar el suïcidi al centre de la narració, Guasch no el transforma en un espectacle ni en un mer detonant argumental. Prefereix mostrar com aquesta mort reorganitza silenciosament la vida dels que es queden, com condiciona gestos quotidians, preguntes sense resposta i maneres de comprendre el món. L'èmfasi és el que passa després, en aquesta llarga gestió de l'absència que sovint queda fora del focus mediàtic.
Des d'Espanya, una obra com Relíquia s'insereix en una conversa més àmplia sobre salut mental, dol i suïcidi que va guanyant espai a l'esfera pública, però que encara arrossega molts tabús. La literatura, en aquest context europeu on cada cop es debat més sobre prevenció i acompanyament, afegeix una capa de complexitat i sensibilitat que les xifres o els informes no poden oferir.
Guasch recorda que l'escriptura no és una solució màgicaperò sí una eina poderosa per revisitar les experiències més dures sense que aquestes es converteixin en destinació inamovible. Si escau, escriure molt sobre la mort no ha suposat acostar-s'hi, sinó posar-li límits, acotar-la, aprendre a conviure amb la seva ombra sense deixar que ho domini tot.
En conjunt, Relíquia es presenta com un llibre que posa paraules a allò que moltes vegades es viu en silenci: el suïcidi d'un ésser estimat, la culpa difusa que pot arrossegar la família, les preguntes que ningú no contesta del tot. A través d'una acurada prosa i de la companyia d'altres veus literàries, Pol Guasch aixeca una mena d'altar de pàgines on la mort és observada sense morbositat i on l'escriptura es converteix en una manera de seguir presents, de quedar-se, d'acceptar l'herència sense deixar de transformar-la.
