L'escriptor i acadèmic Arturo Pérez-Reverte ha encès un debat d'alt voltatge en qüestionar de manera frontal el rumb de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), presidida per Santiago Muñoz Machado. En un ampli article publicat al diari El Mundo , el novel·lista sosté que la institució s'ha replegat davant les pressions polítiques, mediàtiques i de les xarxes socials, cosa que, al seu parer, es tradueix en una normativa cada cop més laxa, ambigua i contradictòria.
Membre de la RAE des del 2003, l'autor cartagener descriu un clima intern molt tens i dibuixa una institució que, segons la seva mirada, ha perdut autoritat cultural i capacitat de lideratge a l'espai públic. Tot i que reconeix l'actual director mèrits com la “salvació econòmica” i els avenços panhispànics, Pérez-Reverte considera que s'ha trencat el equilibri històric entre creadors i lingüistes que, durant dècades, va definir la vida acadèmica.
Un article que qüestiona el lema clàssic de l´Acadèmia
El text que ha desfermat la polèmica porta per títol “Per què ni fixa, ni neta, ni dóna esplendor”, una picada d'ullet crítica al tradicional lema de la RAE, encunyat al segle XVIII. Amb aquest encapçalat, Pérez-Reverte sosté que la corporació ha renunciat deliberadament a exercir el seu paper normatiu amb claredat i fermesa, debilitant la referència que oferia a parlants i escriptors.
Segons relata, els plens dels dijous a la seu acadèmica es desenvolupen en un ambient de discussions aspres i enfrontaments soterrats entre dues maneres d'entendre la institució: d'una banda, els que defensen una concepció normativa ferma, vinculada a la tradició literària; de l'altra, un sector que aposta per una lectura més flexible, molt atenta als usos socials majoritaris.
En aquest marc, el novel·lista descriu un “procés sinistre” en què, al seu parer, s'escriu cada vegada pitjor i l'Acadèmia acaba per legitimar el que abans considerava error o incorrecció. El resultat, insisteix, seria un escenari en què el parlant queda “sense referències fermes”, a mercè de les modes passatgeres, els titulars cridaners i els girs de les xarxes socials.
L'acadèmic recorda els primers anys a la casa, quan, segons rememora, escoltava debats de gran altura intel·lectual entre filòlegs com García Yebra o Rodríguez Adrados i escriptors com Camilo José Cela o Mario Vargas Llosa. Aquella època, subratlla, simbolitzava un “respecte mutu” entre la creació literària i la tècnica lingüística que, segons la seva opinió, s'ha anat diluint.
Domini del sector lingüístic i pèrdua de pes dels escriptors
Una de les acusacions més dures de l?article se centra en el repartiment de poder dins de l?Acadèmia. Pérez-Reverte sosté que la veu dels acadèmics escriptors gairebé no compta actualment i que molts creadors, vius o recentment morts, han assenyalat “errors, empobriments i banalitzacions de l'idioma” que, segons ell, han estat tractats com a opinions “respetables, però irrellevants”.
Davant l'etapa de directors anteriors —entre ells Darío Villanueva, citat com a exemple d'aquest equilibri passat—, el novel·lista descriu una situació en què “s'imposa el fet consumat”: decisions lingüístiques que arriben ja tancades als plens, sense un debat profund entre els diferents perfils que integren la corporació.
El cor del seu retret es dirigeix al “nucli de lingüistes" al que l'actual direcció delegaria la major part de les decisions normatives. Segons l'escriptor, aquest grup utilitza com a base argumental titulars periodístics redactats amb distracció i usos massius en xarxes socials, fins i tot quan xoquen amb principis sintàctics, semàntics o estilístics assentats durant dècades.
A parer seu, aquesta forma de procedir fa que l'Acadèmia accepti construccions i girs que abans hauria rebutjat, no perquè hi hagi una reflexió teòrica sòlida al darrere, sinó per la pressió d'un entorn en què predomina el que és immediat, viral i políticament rendible. La conseqüència, rebla, és una normativa que “no fixa, dubta” i deixa de funcionar com a brúixola per als que busquen criteris estables.
El novel·lista arriba a qualificar el grup dominant com a “els talibans del tot val”, expressió amb què retrata el que considera una actitud excessivament permissiva respecte a qualsevol ús majoritari, per vulgar o descuidat que sigui. Aquesta tendència, afirma, dilueix la mateixa noció de correcció i relativitza la idea que algunes opcions són millors —més clares, més precises, més elegants— que altres.
Pressió política, por de semblar elitistes i registre en xarxes
Un altre dels eixos del text gira al voltant de les pressions externes que, segons Pérez-Reverte, condicionen les decisions de la RAE. L'escriptor sosté que la institució s'ha plegat a l'“ús mediàtic o polític” del llenguatge i que hi ha una “por instal·lada” a ser vista com a elitista, conservadora o excloent tant a Espanya com a l'espai hispanoamericà.
En aquest context cultural, que defineix com “hipersensible” i desconfiat cap a tota autoritat, l'acadèmic creu que l'Acadèmia tendeix a optar per posicions tèbies o ambigües per evitar conflictes amb el poder polític o amb determinats moviments socials. Això explicaria, segons la seva opinió, formulacions normatives plenes de matisos del tipus “depèn”, “és vàlid” o “es recomana, però no és obligatori”.
La crítica s´estén al´àmbit de la comunicació institucional. Pérez-Reverte afirma que l'equip responsable de la projecció pública de la RAE viu obsessionat a esquivar l'etiqueta d'elitista, cosa que hauria conduït a un registre “cada vegada més vulgar”, adaptat al llenguatge de les xarxes, amb respostes enginyoses, ràpides i, sovint, superficials.
Per a l'escriptor, aquest gir comunicatiu té un “efecte social devastador”: si la institució que històricament fixava l'estàndard del bon ús s'aproxima sense reserves al llenguatge informal dominant, molts ciutadans deixen de percebre la necessitat de llegir els grans autors, estudiar gramàtica o ampliar-ne el vocabulari. El missatge que es transmet, resumeix, és que “si tot ús majoritari acaba sent vàlid, per què esforçar-se a escriure millor?".
En un passatge particularment gràfic, l'acadèmic assegura que avui “un tertulià, youtuber o influencer analfabet pot exercir més influència lingüística que un premi Cervantes”, cosa que al seu parer simbolitza una inversió preocupant de l'autoritat cultural. L'Acadèmia, diu, hauria de ser un contrapès a aquesta tendència i no limitar-se a reflectir-la.
Exemples concrets: titlla en «només», «guió», majúscules i llenguatge inclusiu
Per il·lustrar-ne el diagnòstic, Pérez-Reverte recorre a diversos casos recents que han generat discussió a Espanya ia altres països hispanoparlants. Entre ells cita els debats sobre la titlla en “només” (quan funciona com a adverbi), l'accentuació de “guió”, el criteri sobre majúscules opcionals i, de forma molt destacada, les posicions de la RAE davant del llenguatge inclusiu.
El novel·lista ja va protagonitzar fa uns anys una agra polèmica sobre la titlla diacrítica en “només”. En aquella ocasió, va defensar mantenir-la quan existís risc d'ambigüitat, mentre que l'Acadèmia va optar per una fórmula intermèdia, deixant l'ús de l'accent "segons el judici del que escriu". Aquest tipus de ambigüitats normatives, sosté ara, erosionen l'autoritat acadèmica i generen confusió entre els parlants.
A l'article recent, l'acadèmic resumeix la resposta de la RAE en aquests assumptes com excessivament tèbia, amb expressions com “depèn” o “no és obligatori” replicades en documents i consultes públiques. Segons la seva opinió, això alimenta la idea que no hi ha criteris clars i que, en última instància, “gairebé tot s'hi val” si troba prou suport en l'ús quotidià.
Pel que fa al llenguatge inclusiu, Pérez-Reverte reconeix que ha existit una “resistència acadèmica honorable” davant de propostes impulsades des d'àmbits polítics, però considera que aquesta resistència no ha anat acompanyada de la contundència que es podria esperar de la principal autoritat lingüística de l'espanyol. Aquí situa una de les principals renúncies de la institució a allò que descriu com la seva “legítima autoritat”.
Més enllà d‟aquests exemples concrets, l‟escriptor vincula l‟actitud de la RAE a un fenomen més ampli: la manca de lideratge cultural davant la marea d'anglicismes innecessaris, tecnicismes superflus i empobriment del lèxic. Per a ell, la corporació hauria de marcar una línia clara davant d'aquestes tendències, en lloc de limitar-se a constatar-ne l'expansió.
Silenci institucional, intervenció individual i batalla cultural
Al tram final de la seva anàlisi, Pérez-Reverte s'atura en el paper de l'Acadèmia al debat públic. Segons el seu relat, davant de polèmiques lingüístiques amb forta càrrega ideològica, la resposta més habitual de la institució és el silenci o, si no, comunicats extremadament prudents que busquen no desagradar a ningú.
El novel·lista contraposa aquesta actitud amb les intervencions puntuals d?alguns acadèmics que, a títol personal, han defensat posicions més clares. Cita, per exemple, la figura de Javier Marías, a qui presenta com algú que va intervenir de forma destacada en debats sobre l'idioma, assumint el cost d'exposar-se sense comptar sempre amb un suport explícit de la corporació.
Per a lescriptor, aquest contrast reflecteix un problema de fons: la institució, com a cos, renuncia a exercir plenament la seva autoritat, mentre que la responsabilitat de plantar cara a l'“oportunisme polític” i al que descriu com a “ignorància i estupidesa sectària” recau en iniciatives individuals, amb un abast limitat.
Aquest patró de comportament s'inscriuria, segons la seva visió, en una estratègia de “cautel·la diplomàtica” que col·loca la RAE entre el “silenci administratiu” i la voluntat de “no incomodar” cap sector. El cost d'aquesta prudència, adverteix, és la pèrdua de pes a la batalla cultural pel sentit i l'ús de l'idioma.
En aquest punt, Pérez-Reverte enllaça la seva crítica actual amb polèmiques prèvies en què ja es va enfrontar, en públic, a institucions i responsables polítics a propòsit de la llengua. Per ell, cedir terreny en aquestes disputes suposa deixar el camp lliure a actors que no sempre busquen la claredat ni el rigor, sinó l?avantatge partidista o l?impacte mediàtic a curt termini.
Reconeixements a Muñoz Machado i ruptura del vell equilibri
Tot i que l'eix de l'article és marcadament crític, l'acadèmic dedica diversos passatges a reconèixer èxits de l'actual director, Santiago Muñoz Machado. Entre ells esmenta la salvació econòmica d'una RAE que, recorda, va travessar serioses dificultats de finançament durant el Govern de Mariano Rajoy, així com avenços en la projecció panhispànica de la institució.
Tot i això, després d'aquest reconeixement, l'escriptor remarca que sota el mandat de Muñoz Machado s'hauria trencat el “vincle històric” entre la creació literària i la tècnica lingüística. On abans veia un “exquisit equilibri” entre lingüistes i escriptors, avui descriu una Acadèmia on el sector tècnic ostenta un domini gairebé absolut.
El mateix Pérez-Reverte ja es va posicionar fa mesos en defensa del director de la RAE quan aquest va mantenir un agre enfrontament amb el responsable de l'Institut Cervantes, Luis García Montero. Aleshores, el novel·lista va acusar el Ministeri d'Exteriors de voler “fer mà” i “colonitzar” l'Acadèmia, i va carregar amb duresa contra el que considerava una ingerència del poder polític a la vida de la corporació.
En la seva reflexió actual, però, l'autor assenyala que algunes de les crítiques plantejades per García Montero sobre la manca de grans figures filològiques i la deriva cap a una direcció més gestionaria que intel·lectual s'han vist confirmades, en part, per l'evolució interna de la RAE. Per això parle d'“invisibilitat intel·lectual” de molts acadèmics i de la llunyania respecte als temps de grans discussions de fons als plens dels dijous.
La conclusió que extreu és que una llengua sense autoritat literària es torna plana, i que una Acadèmia que no escolta els que millor manegen l'idioma renuncia a donar “l'esplendor” que forma part del seu lema. D'aquesta manera, podria continuar sent útil en alguns àmbits tècnics, però correria el risc de tornar-se, en paraules del mateix Pérez-Reverte, “traïdora a si mateixa”.
Pel veterà acadèmic, el punt crític que travessa la RAE no es limita a un xoc de personalitats ni a un episodi passatger, sinó que reflecteix un debat de fons sobre quin paper ha de tenir la institució en ple segle XXI. Els seus retrets combinen reconeixement a certs èxits materials amb una queixa insistent sobre la pèrdua d'autoritat simbòlica, la renúncia a fixar criteris clars i la tendència a acomodar-se al soroll de xarxes i titulars. En aquesta tensió entre prestigi històric i adaptació al present es juguen, segons el seu diagnòstic, tant el futur de la corporació com la capacitat de l'espanyol, a Espanya i al conjunt del món hispà, per mantenir un horitzó de claredat, riquesa lèxica i ambició literària davant del tot val.
