La publicació de la biografia La solitud va ser el preu, escrita per la filòloga i dramaturga catalana Carmen Domingo, ha tornat a situar en primer pla la figura de Carmen Díez de Rivera, una dona clau a la Transició espanyola la influència política del qual va romandre durant dècades en un discret segon pla. El llibre, fruit d'una investigació llarga i minuciosa, ha estat reconegut amb el Premi Comillas d'Història, Biografia i Memòries, un dels guardons més prestigiosos de l'àmbit editorial en parla hispana.
Lluny de limitar-se a un simple repàs cronològic, l'obra s'endinsa a els llums i les ombres d'una vida marcada pel privilegi de naixement, el trauma personal i una ferma aposta per la democràcia. A través de fonts documentals i testimonis d'amics, col·laboradors i figures polítiques de l'època, Domingo reconstrueix la trajectòria de qui va ser cap de Gabinet d'Adolfo Suárez, confident quasi diària del rei Joan Carles I i més tard europarlamentària a Brussel·les, sempre movent-se entre els despatxos del poder i la voluntat de canviar un país que surt.
Carmen Díez de Rivera, l'anomenada «musa de la Transició»
La figura de Díez de Rivera ha estat esmentada sovint amb el sobrenom de «musa de la Transició», una etiqueta tan cridanera com enganyosa. Tal com subratlla el jurat del Premi Comillas i remarquen diverses veus expertes, aquest sobrenom va tendir a amagar l'abast real del seu treball polític, constant i exigent, en una etapa especialment delicada de la història espanyola. La biografia de Domingo es proposa precisament desmuntar la simplicitat del mite per mostrar una dona que va negociar, va teixir acords i va assumir decisions difícils a la rebotiga del poder.
Segons destaquen els membres del jurat, l'obra ofereix una mirada actualitzada sobre el que al seu dia es va escriure i va dir-ne, aportant context i noves dades que ajuden a comprendre millor la seva rellevància. Lluny de ser un mer personatge decoratiu, Díez de Rivera apareix com una protagonista silenciosa de processos clau, com ara l'obertura del règim, l'acostament a Europa o la complexa legalització del Partit Comunista d'Espanya, sense la qual la credibilitat del nou sistema democràtic hauria quedat en dubte davant de l'opinió pública internacional.
L'autora presenta Carmen Díez de Rivera com una dona intel·ligent, radicalment lliure i, alhora, sotmesa a una forta pressió personal i política. En paraules de diferents membres del jurat, el seu compromís va ser ferm, perllongat i, moltes vegades, personalment costós. El llibre insisteix que la seva tasca no s'entén sense tenir en compte el context d'un país que intentava deixar enrere el franquisme mentre bregava amb recels, pors i resistències internes.
Orígens aristocràtics i ruptura amb el franquisme
Nascuda a Madrid el 1942, Carmen Díez de Rivera va arribar al món al si de una família aristocràtica propera al franquisme. El seu entorn estava vinculat a les elits del règim, amb títols nobiliaris, relacions influents i una cultura política profundament conservadora. Tot i això, la biografia mostra com, des de molt jove, va començar a distanciar-se dels valors i privilegis amb què havia crescut, iniciant un procés personal de ruptura amb allò que semblava escrit en el seu destí.
La part més íntima del llibre s'atura en un episodi determinant: el descobriment que l'home de qui estava enamorada era en realitat el seu germà. Ramón Serrano Suñer Polo va resultar ser fill, com ella, de Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco, arran d'una relació extramatrimonial amb la marquesa de Llanzol, Sonsoles de Icaza. Aquest gir, digne d'una tragèdia clàssica, va provocar una crisi vital i emocional que la va allunyar de l'alta societat i la va empènyer a replantejar-se el paper al món, amb un fort impacte en les seves decisions polítiques i personals futures.
Després d'aquesta ruptura, la biografia relata com Díez de Rivera va decidir prendre distància física i simbòlica del seu entorn. Va marxar a París per estudiar i allà va entrar en contacte amb intel·lectuals com Jean-Paul Sartre i altres pensadors francesos, cosa que va ampliar la seva mirada sobre la llibertat, la justícia social i la responsabilitat política. Posteriorment, va treballar com a cooperant a Costa d'Ivori, una etapa en què va buscar recompondre la seva vida i orientar la seva vocació cap a un compromís més obert amb els altres.
Aquest recorregut d'hora mostra una noia procedent de l'elit franquista que, lluny d'acomodar-se a la posició heretada, va triar obrir-se pas cap a idees progressistes ia una sensibilitat clarament europeista. El llibre insisteix que les seves arrels aristocràtiques no la van impedir defensar canvis de pes, sinó que, en certa manera, la van obligar a qüestionar amb més força el sistema de què formava part la seva pròpia família.
Del despatx d'Adolfo Suárez al cor de la Transició
De tornada a Espanya, Carmen Díez de Rivera va iniciar el 1967 la carrera de Ciències Polítiques, un pas que va marcar el començament de la seva entrada formal al terreny institucional. Ben aviat es va implicar en debats i cercles on es qüestionava la continuïtat de la dictadura i es demanava l'arribada d'un sistema de llibertats. Aquest compromís la va anar situant a prop de les figures que, anys després, pilotarien la transformació política del país.
Amiga des dels anys seixanta dels llavors prínceps Joan Carles i Sofia, Díez de Rivera es va vincular estretament a la trajectòria d'Adolfo Suárez. La biografia explica com va assumir la prefectura del seu Gabinet, primer a Televisió Espanyola i, més tard, a la Presidència del Govern entre 1976 i 1977, situant-se en una posició excepcional per a una dona de la seva època. Des d'allà, i sempre en un segon pla, va influir a l'agenda política, va facilitar contactes i va contribuir a la creació de ponts entre interlocutors sovint enfrontats.
El llibre detalla alguns dels moments en què la seva mediació va resultar clau: l'elaboració d'estratègies per obrir el règim sense provocar una ruptura traumàtica, la relació amb diferents partits polítics i la preparació del terreny per a decisions tan delicades com la legalització del Partit Comunista d'Espanya. La biografia no cau en el simplisme d'atribuir-li en solitari aquestes fites, però sí que subratlla la seva contribució com a peça imprescindible en una maquinària política complexa.
En aquest període, la relació amb el recentment coronat rei Joan Carles I també ocupa un lloc rellevant. L'obra assenyala que Díez de Rivera va actuar com a confident gairebé diària del monarca en moments decisius, compartint anàlisis, impressions i possibles vies per assolir acords. Aquesta confiança, segons relata l'autora, no sempre va ser visible per a l'opinió pública, però va condicionar la manera com es van abordar decisions de gran importància per a la democratització del país.
Mentre les grans figures de la Transició es convertien en cares conegudes per a tota la ciutadania, Carmen Díez de Rivera estava a l'ombra, allunyant-se deliberadament del focus mediàtic. La biografia insisteix que aquesta discreció no s'ha de confondre amb manca d'influència: el seu paper va ser, precisament, moure's entre bastidors, en un espai on les converses privades podien torçar o redreçar el rumb de les coses.
Aliances, consensos i una aposta decidida per Europa
Un dels grans encerts del llibre, segons el jurat del Premi Comillas, és mostrar com Díez de Rivera va ser capaç de teixir aliances en un clima polític carregat de recels i tensions. En un moment en què les ferides del franquisme seguien obertes i les desconfiances entre adversaris eren profundes, la seva tasca va consistir sovint a convèncer, acostar posicions i fer veure als uns i als altres la necessitat de pactar per consolidar un sistema realment democràtic.
L'obra la presenta com una figura capaç de parlar tant amb representants de la dreta reformista com amb dirigents de lesquerra, inclosos aquells que havien patit directament la repressió franquista. La seva intervenció en negociacions discretes i en trobades informals va ajudar a desencallar situacions que, si s'hagués enquistat, podrien haver posat en perill la credibilitat del procés democratitzador tant a Espanya com a la resta d'Europa.
Aquesta vocació de consens es complementava amb una aposta constant per obrir Espanya a l'exterior. La biografia recorda que, des dels seus llocs de responsabilitat, va treballar per aproximar el país als estàndards democràtics europeus i per projectar una imatge de modernització que trenqués amb la idea d?una Espanya aïllada o ancorada en el passat. Aquest fil europeista es mantindria més tard, ja en la seva etapa com a europarlamentària.
Sense deixar d'assenyalar les tensions i conflictes interns a què va haver d'enfrontar-se, el llibre subratlla també la dimensió humana duna dona que no es va limitar a complir amb un paper tècnic. Els seus dubtes, contradiccions, pors i desencants formen part del relat, mostrant una persona que moltes vegades es va moure sobre la corda fluixa entre les lleialtats personals, les exigències del moment històric i les pròpies conviccions.
Amb el temps, les intrigues de la política nacional i la pressió dels sectors més reaccionaris van acabar passant factura. Decebuda per determinades dinàmiques de poder i convertida en blanc de la dreta més immobilista, va decidir fer un gir a la seva trajectòria i dirigir la seva mirada cap a Brussel·les, on obriria un nou capítol com a representant al Parlament Europeu.
Europarlamentària avançada al seu temps
El 1987, Carmen Díez de Rivera es va traslladar a Brussel·les per exercir com a europarlamentària, una etapa que la biografia reivindica com fonamental per entendre la coherència del seu compromís polític. Lluny d'utilitzar aquesta posició com a simple plataforma de prestigi, es va bolcar en temes que, aleshores, tot just començaven a ocupar un lloc central a l'agenda pública europea.
Entre les qüestions que va defensar amb més afany destaquen el feminisme, la igualtat de gènere i la protecció del medi ambient. L'obra de Domingo ressalta que, dins d'un context europeu encara dominat per mirades tradicionals, Díez de Rivera va insistir a introduir debats sobre drets de les dones, polítiques de conciliació i nous enfocaments al voltant de la sostenibilitat, anticipant-se a preocupacions que anys després esdevindrien prioritàries.
El llibre descriu aquesta etapa com un període de brillant activitat parlamentària, en què va treure partit tant a la seva experiència en la política espanyola com a la seva capacitat per comprendre la lògica de les institucions europees. El seu perfil, a cavall entre l'alta política nacional i l'escenari comunitari, permetia interpretar les necessitats d'Espanya alhora que s'integrava en dinàmiques supranacionals més àmplies.
Tot i aquesta intensa dedicació, el reconeixement públic a la seva feina va continuar sent limitat. A diferència d'altres noms lligats a la transició, la seva figura no va ocupar grans titulars ni es va convertir en símbol mediàtic de la nova Espanya democràtica. La biografia insisteix que aquesta relativa invisibilitat pública és una de les raons per les quals avui resulta tan necessari revisar el seu paper i tornar-la al lloc que li correspon al relat col·lectiu.
Ja a la recta final de la seva vida, un càncer va acabar amb la trajectòria de Carmen Díez de Rivera el novembre del 1999. La seva mort va arribar sense que la seva contribució hagués estat plenament reconeguda, cosa que actualment es comença a corregir gràcies tant a treballs biogràfics com a l'interès creixent del món cultural per la seva figura.
Una vida personal marcada pel drama i la cerca de sentit
Més enllà dels càrrecs i les responsabilitats, la biografia de Carmen Domingo s'atura amb detall a la dimensió personal duna dona travessada per episodis profundament dramàtics. El ja esmentat descobriment de la seva veritable filiació i de la relació amb el seu germà és només un dels elements que en van modelar el caràcter i la manera d'entendre el compromís públic.
L'obra retrata Díez de Rivera com una persona que, davant del pes dels secrets familiars i les contradiccions del seu origen, va optar per distanciar-se de la comoditat dels salons aristocràtics. Aquesta decisió no va ser immediata ni senzilla: va suposar trencar amb expectatives, desafiar la mentalitat del seu entorn i enfrontar-se a una societat que, especialment per a les dones de la classe, tenia els camins molt delimitats.
A mesura que avança la narració, el lector assisteix a una mena de viatge interior en paral·lel al procés de canvi polític del país. Mentre Espanya se sacsejava dècades de dictadura, Carmen lidiava amb els seus propis fantasmes, a cavall entre el sentiment de pertinença i el desig de ser «res de ningú», expressió que altres obres teatrals i assajos han utilitzat per resumir el seu rebuig a quedar tancada en una sola identitat.
La insistència de Diumenge a recollir testimonis de persones que la van conèixer de prop permet construir un retrat matisat, lluny de la idealització, on apareixen també els seus dubtes, els seus enuigs i les seves contradiccions. Aquesta aproximació dóna a la biografia un to humà que ajuda a comprendre perquè, per a molts dels seus contemporanis, era una figura tan fascinant com difícil d'encasellar.
Aquesta complexitat vital encaixa amb una època històrica convulsa, en què el país sencer debatia qui volia ser i quin passat estava disposat a assumir. La biografia suggereix que, en certa manera, la trajectòria de Díez de Rivera reflecteix també les tensions no resoltes de la Transició, des de la memòria del franquisme fins al repartiment del poder en un sistema encara marcat per inèrcies del passat.
El Premi Comillas i el treball de Carmen Domingo
L'obra La solitud va ser el preu s'ha alçat amb el Premi Comillas d'Història, Biografia i Memòries, convocat per l'editorial Tusquets, un guardó que reconeix treballs de recerca rigorosos i amb voluntat d?arribar a un públic ampli. El jurat, presidit pel periodista Miquel Àngel Aguilar, ha estat format per Jordi Amat, la historiadora Isabel Burdiel, l'exministra i investigadora Mercedes Cabrera i Josep Maria Ventosa en representació del segell editorial.
Tots ells han destacat que el llibre es recolza en un maneig exhaustiu de fonts documentals i en una sòlida base de testimonis. El text ha estat definit com una obra de gran rigor, capaç de recuperar aspectes inèdits de la vida de Díez de Rivera i de situar-los en el context polític i social en què es van produir. El premi inclou una estatueta de bronze dissenyada per Joaquín Camps i una bestreta sobre drets d'autor dotada amb 12.000 euros, després d'una convocatòria en què es van presentar 63 manuscrits.
La biografia ha estat també valorada per la perspectiva amb què revisa la Transició espanyola a partir de l'experiència concreta d'una dona. Per a membres del jurat com Mercedes Cabrera o Isabel Burdiel, aquest enfocament permet refrescar el que ja se sabia sobre aquells anys, aportant matisos i qüestionant la tendència a reduir la història a uns quants protagonistes masculins. En lloc de sumar-se a un relat èpic, el llibre posa el focus a la feina quotidiana ia la construcció pacient de consensos.
La publicació s'incorporarà a la col·lecció Temps de Memòria de Tusquets, un catàleg que aplega títols dedicats a revisar episodis clau del passat recent a través de biografies, memòries i assajos històrics. L'elecció de la figura de Carmen Díez de Rivera encaixa amb la voluntat d'explorar vides que ajudin a entendre millor com es van forjar les democràcies actuals i quin paper hi van tenir subjectes que van quedar, durant anys, a la penombra.
El reconeixement a aquest llibre se suma a una trajectòria consolidada de Carmen Domingo a l'àmbit de la recuperació d'històries de dones. En edicions anteriors, el Premi Comillas va recaure en biografies de figures com Carmen Martín Gaite o en memòries d'autors com Ian Gibson, fet que situa l'obra sobre Díez de Rivera en una línia de treballs que han contribuït a enriquir el panorama biogràfic en llengua espanyola.
Una autora compromesa amb la memòria de les dones
Carmen Domingo, nascuda a Barcelona el 1970, és filòloga, escriptora i dramaturga amb un marcat compromís feminista. La producció combina assaig, biografia, novel·la i teatre, amb una atenció constant a l'experiència i la memòria de les dones a Espanya. La biografia de Carmen Díez de Rivera s'insereix en aquest projecte de llarg recorregut de treure a la llum vides i trajectòries que han quedat en un segon pla als relats oficials.
Entre les seves obres anteriors destaquen títols com La meva estimada filla Hildegart (2008), on aborda la història de la jove Hildegart Rodríguez en el context del moviment per la reforma sexual i el feminisme a l'Espanya d'entreguerres, o la peça teatral Només són dons (2015), centrada en la repressió franquista sobre les dones i guardonada als Premis Max el 2016. Aquests treballs ja mostraven el seu interès per explorar la intersecció entre gènere, poder i memòria històrica.
A més de la seva tasca com a autora, Domingo ha participat a projectes culturals i de divulgació centrats en veus femenines oblidades, com ara el comissariat de l'exposició María Lejárraga: una veu a l'ombra a la Biblioteca Nacional d'Espanya, on es reivindicava el paper de l'escriptora i dramaturga l'obra de la qual va ser durant anys invisibilitzada. Aquest tipus d'iniciatives donen continuïtat a una línia de treball que no es limita a l'àmbit acadèmic, sinó que cerca arribar al gran públic.
La concessió del Premi Comillas reforça la seva posició com a una de les veus més actives a la reconstrucció de la història d'Espanya des de la perspectiva de les dones. La seva aproximació no és hagiogràfica: combina l'anàlisi crítica amb una escriptura accessible, cosa que permet que biografies com la de Carmen Díez de Rivera puguin ser llegides tant per especialistes com per lectors interessats a comprendre millor el passat recent.
En anys anteriors ja havia rebut reconeixements com el Premi Bones Pràctiques del Periodisme de l'Associació de Dones Periodistes, distinció que valorava la seva manera d'abordar temes socials i polítics sense perdre de vista l'impacte específic que tenen sobre les dones. Tot plegat explica que la seva elecció per abordar la figura de l'anomenada musa de la Transició no sigui casual sinó el resultat d'una trajectòria coherent.
El fil que uneix aquests treballs és la voluntat de emplenar absències i corregir desequilibris en el relat històric dominant. En lloc de limitar-se a encadenar dades, Domingo proposa històries que mostren com determinades vides, aparentment secundàries, ajuden a entendre qüestions de més abast: la construcció de la democràcia, l'evolució de la societat espanyola o les tensions entre memòria i oblit.
La història de Carmen Díez de Rivera es presenta així com una peça clau del mosaic col·lectiu que encara s'està recomponent. La seva biografia no només il·lumina la intrahistòria de la Transició, sinó que convida a preguntar-se quantes altres figures, especialment femenines, han quedat a l'ombra malgrat haver tingut papers decisius en els moments de canvi.
