El llibre de contes L'Antàrtica comença aquí, de Benjamí Labatut, ha tornat a col·locar-se en primer pla gràcies a la seva recuperació per part d'Anagrama. No és una novetat absoluta, sinó una obra que permet treure el cap als inicis literaris d'un autor que, amb el temps, s'ha convertit en un dels noms més comentats del panorama internacional.
Aquest recull es presenta ara com una mena de peça fundacional dins l'univers Labatut, un volum que permet reconèixer, ja en estat embrionari, les obsessions, la radicalitat i el gust pel desconcert que després esclatarien en títols tan celebrats com Una verdor terrible o maníac. Per a lectors espanyols i europeus, a més, suposa l'oportunitat de completar el mapa de lectura d'un escriptor que ha trencat fronteres.
Un retorn als orígens de Benjamí Labatut
Abans que el seu nom s'associés gairebé automàticament amb la barreja de ciència, història i ficció extrema dels seus llibres més coneguts, Labatut ja havia experimentat amb la forma del relat en aquests contes publicats originalment el 2010. La nova edició d'Anagrama torna a circulació aquest primer gest creatiu amb què l'autor va començar a construir el seu propi laberint narratiu.
En L'Antàrtica comença aquí s'intueix ja a un escriptor «posseït» pels seus personatges, entestat a portar-los fins als marges del seny. No es limita a explicar vides rares o excèntriques: les situa en un territori on les certeses s'ensorren i on l'única cosa estable sembla ser la tensió constant entre realitat i deliri.
La recuperació d'aquest llibre també serveix per confirmar que la trajectòria de Labatut té un passat coherent: les seves apostes formals actuals no són un gir capritxós, sinó la continuació d'una cerca iniciada fa més d'una dècada, quan encara escrivia relats i ja es negava a acomodar-se en fórmules previsibles.
Llegit avui, el volum adquireix un interès particular per als que han descobert l'autor xilè a través dels llibres més recents. Tornar a aquests contes és, en certa manera, llegir enrere, trobar les llavors dels temes i gestos que després donarien forma a la seva obra més celebrada.
En el context espanyol i europeu, on Labatut s'ha consolidat com a veu de referència, la reedició d'aquests textos completa l'oferta disponible a llibreries i festivals literaris, i facilita que tant lectors veterans com nous puguin acostar-se a la seva producció amb una mirada més àmplia.
Els sis contes i el seu laberint narratiu
El llibre està compost per sis relats que funcionen com a variacions sobre un mateix impuls: portar la narració fins a un punt en què la lògica quotidiana deixa de ser útil. A partir d'aquí, comencen les dreceres, les repeticions, els miralls trencats i les versions incompatibles dels fets.
Ja el conte que dóna títol al volum, «L'Antàrtica comença aquí», estableix les regles del joc. Es presenta com la història d'un poeta, Karol Vasek, però en realitat es desplega com una triple biografia, on també es creuen la figura del coronel Pablo Riquelme i la del mateix narrador, confús entre identitats que s'encavalquen. El que hauria de ser una línia argumental clara es converteix en un entramat en què cada pista obre un dubte nou.
El mateix text enuncia aquest programa narratiu: el relat es torna voluntàriament imprecís, abunda en llacunes, i no té objeccions a incórrer en contradiccions obertes. El temps avança i retrocedeix de manera capritxosa, dos fets poden passar alhora sense explicació, un personatge apareix en dos llocs diferents de forma simultània i, en general, l'ordre tradicional de causa i efecte s'esquerda.
En aquest sentit, la forma del laberint sembla el model que guia la construcció del llibre. No es tracta de facilitar un camí al lector, sinó de posar obstacles en cada gir, de manera que la lectura exigeixi acceptar allò incomprensible com a part essencial del viatge. No hi ha mapes clars, només empremtes que es creuen i s'esborren les unes a les altres.
Aquesta actitud entronca amb la idea, atribuïda a l'esperit d'autors com Mallarmé, que en literatura només importa allò que no entenem del tot. Labatut assumeix aquesta consigna i l'aplica amb rigor: no hi ha complaença explicativa ni voluntat de tancar tots els sentits possibles de cada relat.
Mutació del conegut: malaltia, cos i ment
Un altre dels relats clau del llibre, La cura d'Anna, s'inscriu en una tradició d'històries de malalts, però capgira el motlle clàssic. Si en obres com La muntanya màgica la malaltia remetia a malalties com la tuberculosi, aquí el focus es desplaça cap a una dermatitis d'arrel psicosomàtica que converteix la pell en camp de batalla entre cos i ment.
En aquest conte, el cos d'Ana reflecteix de manera literal el seu estat mental. Les escates que la cobreixen semblen brollar d'una ment reptiliana, d'un cervell que ja no distingeix entre allò fisiològic i allò psicològic. La malaltia, més que un diagnòstic clínic, es converteix en una metàfora de la dificultat per habitar el propi organisme sense dolor.
El relat avança fins que el conegut comença a mutar: Ana decideix resignificar l'ús del cos de la manera més radical possible, emprant llavis, genolls o parpelles amb funcions impròpies, invertint posicions i forçant els límits del que s'entén com a vida normal. És una manera de rebel·lar-se contra una naturalesa que l'ha tancada en una matèria sagnant.
A través d'aquest personatge, Labatut en proposa una exploració extrema de la identitat física i mental, en què no hi ha consol fàcil ni final tranquil·litzador. La transformació no es presenta com un procés harmoniós, sinó com una lluita contínua amb un cos que, alhora que sosté la vida, també la saboteja.
El resultat és un conte que, tot i bevent de tradicions literàries europees, funciona com un artefacte contemporani sobre la fragilitat, el patiment i la necessitat de reinterpretar el que donem per fet en relació amb la salut i la normalitat.
Personatges a la vora de l'abisme
Més enllà d'Ana o del trio format per Vasek, Riquelme i el narrador, els altres relats del llibre reforcen una idea comuna: els protagonistes de Labatut habiten sempre la zona de frontera. No se senten còmodes a la mitjania ni al seny convencional, i les seves decisions els empenyen a territoris incòmodes.
Un dels casos més cridaners és el de Constantino Cooper, futbolista copejat per la violència dels aficionats que decideix fer un gir dràstic a la seva vida i dedicar-se a la prostitució. L'esport de masses, amb l'èpica i les expectatives, s'enfronta aquí a un canvi de rumb que desmunta qualsevol lectura heroica clàssica.
També apareixen vides entrecreuades com les de Marcos, Paula i Julietta, que permeten a Labatut jugar amb diferents punts de vista i tensar les relacions entre desig, culpa i fantasmes personals. La cruïlla de trajectòries funciona com un mirall trencat on cada personatge veu només una part de la imatge.
En un altre dels relats, dos escriptors novells s'enfronten al desafiament de escriure, cadascun pel seu compte, la mateixa història: la vida d'un travesti anomenat Desig Guadalupe Flores, nascut com Juan Manuel Molina. L'experiment evidencia fins a quin punt la narració mai no és neutra: fins i tot partint d'un mateix material, el resultat són versions irreconciliables, travessades per prejudicis, empaties i cegueses diferents.
Finalment, destaca el soliloqui trastocat d'Alfredo, un personatge que, estirat al llit, desplega una perorata delirant a l'estil de certs monòlegs d'Onetti. Entre les seves afirmacions més extravagants, sosté que els grecs mai no van existir i que són un invent col·lectiu dels romans, un exemple perfecte del tipus d'idees que poblen l'imaginari del llibre.
Escriure contra la norma: resistència i deliri
Conjunt, aquests contes dibuixen una idea molt concreta del que significa, per a Labatut, dedicar-se a escriure. Aquí no hi ha rastres de complaença ni de voluntat d'encaixar en motlles de mercat; el que trobem és més aviat una aposta per violentar les normes narratives i temàtiques, per negar-se a pactar amb res ni amb ningú.
El llibre sembla afirmar que ser escriptor implica una forma de resistència: sostenir la mirada allà on altres l'aparten, caminar al llarg de l'abisme sense garanties i acceptar que el camí pugui resultar infranquejable per a un cert tipus de lector. És una literatura que assumeix el risc de perdre qui busca històries lineals i ordenades.
Aquesta resistència s'expressa també a la manera com Labatut narra el silenci, les llacunes i els buits. En comptes d'emplenar-los amb explicacions, els emfatitza i els converteix en el nucli de l'experiència de lectura. Allò que no s'explica, allò que s'omet o es contradiu, acaba pesant tant com ho explícit.
De fons batega sempre la idea que cal lliurar-se al deliri de la imaginació per assolir una cosa significativa. No es tracta de perdre el control de forma gratuïta, sinó d'acceptar que la ment, quan es deixa anar dels amarratges de la lògica quotidiana, pot descobrir formes noves d'explicar i entendre el món.
Així, L'Antàrtica comença aquí es torna una declaració de principis: el recordatori que la literatura pot ser un espai on les regles es discuteixen, els gèneres es barregen i el seny es relativitza, sense necessitat de buscar l'aplaudiment fàcil ni el confort immediat del lector.
Presència a llibreries i recomanacions a Espanya
La reedició d'aquests contes per part d'Anagrama no es produeix al buit, sinó en un moment en què Benjamí Labatut ja compta amb una base sòlida de lectors a Espanya ia bona part d'Europa. Els seus llibres més recents han despertat un interès creixent i han entrat en llistes del millor de l'any a diferents mitjans.
Dins aquest context, L'Antàrtica comença aquí comença a treure el cap també en llistats de recomanacions, especialment en dates assenyalades per al món del llibre, com la diada de Sant Jordi a Catalunya. Algunes seleccions ho inclouen juntament amb novel·les romàntiques, fantasia, ciència ficció o assaig, cosa que parla de la diversitat de propostes que comparteix espai a les taules de novetats.
En aquests llistats conviuen títols com El club de l'oblit d'Alice Kellen, Vera, una història d'amor de Joan del Val, Hamnet de Maggie O'Farrell o La noia més llesta que conec de Sara Barquinero amb el volum de contes de Labatut. La presència d'aquest llibre entre opcions tan diferents suggereix que se'l percep com una aposta interessant per a lectors que busquen una mica menys previsible.
Per a qui a Espanya estigui pensant en regalar un llibre durant Sant Jordi o altres celebracions, aquesta recopilació pot funcionar com a alternativa als habituals supervendes: no és una lectura còmoda ni pensada per desconnectar sense més ni més, però sí una proposta diferent que convida a conversar, discutir i rellegir.
Mirat en conjunt, aquest volum de contes es consolida com una peça fonamental per entendre l'itinerari creatiu de Benjamí Labatut, un llibre que dialoga amb la seva producció posterior i que, alhora, té entitat pròpia com a col·lecció de relats que desafien les normes i juguen amb els límits de la realitat, el cos i la ment.
