Christopher Nolan ha tornat a demostrar que no li tremola el pols a l'hora d'enfrontar-se als mites fundacionals de la cultura occidental. La seva adaptació de L'Odissea d'Homer ha arribat a les sales amb l'etiqueta de ser una de les pel·lícules més esperades de l'any, i les primeres reaccions de la crítica la situen com una fita a la seva filmografia. Amb un repartiment que reuneix Matt Damon, Anne Hathaway, Tom Holland, Robert Pattinson, Zendaia, Charlize Theron i Lupita Nyong'o, entre d'altres, la cinta promet ser un festí visual i narratiu.
La història arrenca in media res , just després de la caiguda de Troia, i segueix el periple d'Odisseu (Damon) durant deu anys per tornar a Ítaca. Mentrestant, la seva dona Penélope (Hathaway) resisteix l'assetjament dels pretendents i el seu fill Telèmac (Holland) surt a la recerca de notícies. Nolan teixeix tres línies temporals que s'entrellacen amb el seu característic estil no lineal, però aquesta vegada aconsegueix que l'espectador no es perdi gràcies a un muntatge àgil i una estructura que recorda les seves obres anteriors com Memento o Tenet.
Un repartiment de luxe i una producció colossal
L'elenc és, sens dubte, un dels punts forts. Matt Damon encarna un Odisseu turmentat per la culpa i l'arrogància , un heroi que no se sent com a tal. Anne Hathaway brilla com una Penélope plena de matisos, mentre que Tom Holland compleix amb solvència en el paper de Telèmac, encara que alguns crítics assenyalen que la seva actuació no arriba a la intensitat dels seus companys. Robert Pattinson es roba les escenes com el malvat Antínoo, i Samantha Morton, al paper de Circe, rep elogis unànimes per la seva interpretació hipnòtica.
La producció no es queda enrere. Amb un pressupost estimat de 219 milions d'euros, el rodatge es va estendre durant més de sis mesos i va tenir lloc en localitzacions tan dispars com el Peloponès, Sicília, el Marroc, Islàndia i Escòcia. La fotografia d'Hoyte van Hoytema i la banda sonora de Ludwig Göransson creen una atmosfera que va de l'èpic al terrorífic, amb seqüències que recorden el cinema de gènere més pur.
L'aposta tècnica: IMAX i localitzacions
Una de les dades més comentades és que L'Odissea és el primer llargmetratge de ficció rodat íntegrament amb càmeres IMAX . Nolan, que fa anys que impulsa aquest format, ha aconseguit que els 172 minuts de metratge es projectin en la màxima qualitat possible. A Espanya, l'experiència es podrà gaudir a sales com la Phenomena de Barcelona, que projectarà a 70 mm, i el nou cinema Palafox de Saragossa, que obrirà les portes el mateix dia de l'estrena, 17 de juliol, amb un projector IMAX de 70 mm. Per a la resta, l'opció recomanada és cercar sales amb IMAX làser o pantalles panoràmiques amb so Dolby Atmos.
El director ha fet gala del seu perfeccionisme: no hi ha una sola composició de pla que no sigui la ideal , i els efectes pràctics dominen sobre el CGI, especialment en escenes com la trobada amb Polifem o el pas per Circe. La crítica ha destacat que Nolan aconsegueix un equilibri entre l'espectacle i la reflexió, abordant temes com ara la culpa, l'hospitalitat (xenia) i el preu de la guerra.
Reaccions de la crítica i controvèrsies
Les primeres crítiques han estat majoritàriament positives. Mitjans com The Independent , Digital Spy i Collider la qualifiquen d'“impressionant”, “sobrecollidora” i “un festí cinematogràfic”. Tot i això, no tot han estat afalacs: el crític d' IndieWire , David Ehrlich, la va titllar de “massa maldestre per ser una obra mestra”, i alguns assenyalen que el clímax final resulta excessiu i s'allunya de la fidelitat al text homèric. Tot i així, la majoria coincideix que Nolan ha creat una experiència cinematogràfica única , comparable a Lawrence d'Aràbia o Ben-Hur.
Les polèmiques prèvies a l'estrena, com l'elecció de Lupita Nyong'o per interpretar Helena de Troia o les suposades imprecisions històriques a les armadures, han quedat desactivades després del visionat. Diversos crítics defensen que el guió justifica cada decisió i que la pel·lícula no pretén ser un documental, sinó una reinterpretació lliure i poderosa del mite. L'actriu, que tot just apareix cinc minuts, es converteix en un símbol de l'ambició que va desencadenar la guerra, i la seva presència s'integra de manera natural a la trama.
L'Odissea de Nolan és, en definitiva, una obra que celebra el cinema en el seu estat més pur: ambiciosa, emocionant i visualment captivadora. Tot i que no tots els episodis funcionen per igual, el conjunt demostra que el director britànic continua sent el gran autor del blockbuster modern, capaç de fer que una història de fa gairebé tres mil anys se senti tan actual com la darrera estrena. Els qui acudeixin a les sales es trobaran amb un viatge que, com el d'Odisseu, val la pena ser viscut.