L'art del compàs: els millors llibres sobre flamenc
El flamenc és un gènere musical molt particular que va tenir el seu origen a Espanya, específicament en zones d'Andalusia com Cadis i els seus ports, entre ells: San Fernando, Jerez de la Frontera, Sevilla i els pobles de Lebrija i Utrera, Huelva, Granada i Còrdova, així com a les àrees de Regió de Múrcia, Castella-la Manxa i Extre. La seva història, fascinant i única, ha cridat latenció de molts autors.
Aquest gènere no només ha estat la inspiració de músics i ballarins, sinó també d'escriptors que n'han documentat el naixement i allò que el constitueix en veritables cants d'amor a un so que sol explicar les anècdotes de tota una comunitat. Per tal d'estendre el saber i esdevenir d'aquests pobles, creem una llista amb els millors llibres que s'han escrit sobre flamenc.
Millors llibres sobre flamenc
Una història del flamenc (2005), de José Manuel Gamboa
El present podria ser l'únic llibre indispensable de llegir a tota la llista, ja que al llarg de les seves pàgines engloba tot allò referent a la flamencologia que s'ha recollit durant els darrers anys: la música, l'ús d'instruments com les castanyoles, la guitarra, el calaix i el piano, així com la construcció de les cobles, el cant i els creadors. El volum ofereix una visió global i actualitzada del tema.
En aquest context, Una història del flamenc és una obra adreçada a tot públic. El text cerca relatar la història d'aquest art mitjançant un llenguatge senzill i anecdòtic, abordant també temàtiques com les dramatúrgies associades al flamenc, les discografies, els concursos, els festivals, i altres elements que han contribuït al desenvolupament i levolució del so i la imatge generals.
Zambres de Granada i flamencs del Sacromonte: Una història flamenca a Granada (2011), de Francisco Guàrdia Contreras
A través d'aquest llibre és possible observar i ser part d'una història poques vegades explicada: la de la comunitat granadina i la seva aportació al flamenc, que per cert ha rebut poc reconeixement per part dels mitjans tradicionals. En aquest sentit, un personatge central d'aquest art com ho és Curro Albaicín, realitza un inventari exhaustiu que fa referència als artistes del món de la zambra i les coves del Sacromonte.
El paper dels gitanos de Sacromonte sorgeix com una onada enèrgica mitjançant les pàgines del llibre de Guardia Contreras, qui desferma una gran quantitat d'informació sobre poetes, músics, escultors i pintors que s'han vist influenciats pels ritmes, les veus, l'estètica i les expressions pròpies de l'esdevenir romaní en un poble que no sempre ha estat amable amb ells.
Flamenc: arqueologia del jondo (2018), d'Antonio Manuel Rodríguez Ramos
Es podria citar aquest llibre com una «emocionant defensa de les terres andalusines, romaneses, morisques i afrodescendents del flamenc». Al text, l'autor delecta amb una barreja de rigor històric i bellesa, demostrant que l'origen dels més grans noms es troba a la deu del jondo, un espai del qual han begut generacions senceres i la seva posterior nissaga.
Al volum es pot sentir el cant al dolor del sagrat i la memòria dels pobles. Molt més que un llibre sobre el flamenc, Arqueologia del jondo és un homenatge a la història clandestina d'aquella península que la gent va custodiar gràcies als cants, balls i tocs. Es tracta, doncs, de lletres que van ser posades al servei de qui vulgui submergir-se a les aigües de l'art.
Història social del flamenc (2015), d'Alfredo Grimaldos
Amb un pròleg de José Manuel Caballero, aquest especial llibre es remunta a la vella història de persecució i marginació que van patir les comunitats originàries del flamenc. El text se centra en els testimonis orals que s'han arrelat, generació rere generació, a les famílies romaneses d'Andalusia, així com als àmbits familiars i al barri que va veure créixer aquesta gent.
Els flamencs van passar per diverses etapes, entre elles: el treball dur al camp durant el dia, cantar per als senyorets a les vendes, les taules, els festivals estiuencs, i, posteriorment, els teatres. Als nostres dies, els professionals de l'art jondo tenen més consideració que mai abans, encara que s'han perdut algunes coses al camí cap al reconeixement.
Guia del flamenc (2018), de Luis López Ruiz
Aquest és un text interessant, ja que es proposa desvetllar els secrets de l'origen del flamenc, des dels períodes fonamentals del seu naixement, desenvolupament i evolució, fins a la geografia implícita en el creixement i la fama que ha assolit el gènere. El llibre fa una bona feina analitzant les diverses variants que s'han donat al llarg dels anys i la crítica simultània davant del maltractament dels artistes.
Tot i que això darrer forma part de l'examen de l'autor, ho fa d'una manera tàcita i no explícita, ja que són les pròpies anècdotes fundacionals del flamenc i els seus pioners les que posen de manifest una realitat que van haver de viure milers de romanís a molts pobles d'Espanya.
El llibre dels secrets del cos flamenc (2024), de La india
La millor manera de reconèixer un artista genuí és avaluant per què porta a terme el seu art. És evident que tots volem guanyar diners, però hi ha formes més fàcils i menys doloroses de fer-ho que sent artistes. Aleshores, per què aferrar-se? En la majoria dels casos, els poetes, músics i pintors creen perquè, si no ho feu, seria com deixar de respirar. Això és precisament allò que demostra l'autora d'aquesta obra.
La índia, reconeguda ballarina flamenca, diu el següent: «No aconsegueixo expressar tot el que sento quan ballo». Tot i el patiment de la manca de reconeixement del gènere, l'artista mai no ha pensat a deixar de dedicar-se a la seva dansa predilecta. Per mostrar la seva passió i compromís, escriu aquest llibre com una guia sobre el cos flamenc, les postures dels grans mestres i com aconseguir la bellesa al ball.
