La discussió sobre com recordem i ensenyem el nostre passat ha cobrat una nova rellevància en els darrers anys, especialment en regions com Catalunya. Jordi Canal, historiador i membre del Centre d'Investigacions Històriques de l'Institut d'Alts Estudis de París, ha esdevingut una veu reconeguda per les seves anàlisis sobre la història d'Espanya i, en particular, de la seva terra natal. Les seves intervencions i obres recents aborden de ple l'impacte del nacionalisme, els debats sobre la memòria i les polítiques institucionals que redefineixen la relació de la societat amb la seva història.
En la seva trajectòria destaquen publicacions com Història mínima de Catalunya o Déu, Pàtria, Rei. Carlisme i guerres civils a Espanya, des de les que ha llançat reflexions sobre la creixent implantació de la “memòria” com a relat dominant del passat en detriment de la metodologia històrica. Segons Canal, la memòria s'està imposant en molts àmbits, fins i tot a l'universitari, desplaçant la interpretació racional del passat per un enfocament emocional, condicionat pels valors i preocupacions del present.
Memòria versus història: un conflicte contemporani
Per a Jordi Canal, l'auge de la memòria col·lectiva comporta riscos: qui controla la memòria social, en gran part, també controla el relat públic del passat. No es tracta únicament d‟actes simbòlics com el canvi de noms de carrers o la retirada d‟estàtues; el fenomen s'ha institucionalitzat i fins i tot arriba a la revisió dels continguts escolars i les celebracions públiques. Canal assenyala que la tendència a eliminar o reinterpretar fets i personatges que no encaixen amb els valors actuals pot derivar en una visió distorsionada del passat, molt funcional per a determinades agendes polítiques.
Exemples recents, com la demanda de perdó històric per part de governs llatinoamericans a Espanya, il·lustren per a Canal fins a quin punt el passat es manipula i simplifica per servir objectius polítics actuals. Considera aquestes iniciatives un abús de la memòria, doncs descontextualitzen esdeveniments per respondre a preocupacions identitàries presents.
El nacionalisme català i el relat històric
Un dels temes centrals a l'obra i la reflexió de Jordi Canal és el procés de nacionalització cultural a Catalunya des de la dècada dels noranta. Canal és especialment crític amb la manera com el nacionalisme català ha impulsat una reescriptura selectiva de la història per legitimar projectes polítics contemporanis. Segons l'historiador, a través de l'educació i l'actuació d'algunes institucions, s'ha construït un relat patriòtic que simplifica o falsifica directament fets històrics per sostenir una identitat col·lectiva diferenciada.
Particularment després dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, la regió hauria passat, segons Canal, de ser una societat oberta i plural a una altra de més tancada i autosatisfeta, on el discurs nacionalista ha penetrat fins a les aules universitàries. Aquesta hegemonia de la narrativa nacionalista s?ha accentuat amb l?expansió del missatge a través de mitjans digitals i xarxes socials, on és pràcticament l?únic discurs consumit per les generacions joves.
Lleis de memòria i el desafiament del relat estatal
L'aplicació a Espanya de lleis com la de Memòria Històrica i Memòria Democràtica ha estat objecte de controvèrsia, i Jordi Canal no és aliè a aquest debat. Per ell, si bé la recuperació de la memòria de les víctimes té sentit des d'una perspectiva de justícia i drets humans, aquestes normatives han anat molt més enllà, atorgant a lEstat el controvertit paper dàrbitre sobre qui mereix ser recordat i sota quins paràmetres. Això ha portat a excessos, amb l'eliminació de figures històriques només per la seva adscripció ideològica o militar, ia la creació d'un relat maniqueu que distingeix entre “bons” i “dolents” en la història recent.
Canal adverteix del risc que els poders públics atorguin “patents de democràcia” uns i desqualifiquin altres sense una avaluació històrica rigorosa, generant contradiccions i alimentant la polarització social. La funció de l'historiador ha de ser, en aquest context, assenyalar els perills d'una memòria institucionalitzada que no distingeix entre anàlisi crítica i construcció interessada del passat.
El paper de l'historiador i els reptes europeus
Segons Jordi Canal, els historiadors estan obligats a intervenir en el debat públic per defensar la integritat del treball acadèmic davant la manipulació política, especialment en un context caracteritzat per l'auge dels nacionalismes i la confusió interessada entre memòria i història. Destaca que només una historiografia crítica i ben fonamentada pot oferir eines per contrarestar els discursos simplificats o directament falsos, ja sigui a Catalunya, en altres autonomies espanyoles oa nivell europeu.
Tampoc no es mostren aliens els desafiaments de la Unió Europea, on la memòria nacional continua primant la construcció d'una identitat comuna. Canal observa amb preocupació l'avenç dels nacionalismes, les tensions dins del projecte europeu i la dificultat de forjar un relat compartit sobre el passat del continent.
La relació entre memòria i història continua condicionant els debats actuals, i el paper de l'historiador és essencial per desemmascarar i matisar relats interessats que busquen utilitzar el passat com a eina de legitimació política o ideològica.