El clàssic de Shakespeare torna a posar-se de moda, però no com una peça de museu, sinó com un text viu que es reescriu sobre l'escenari i en diàleg amb el públic avui. A Madrid, el Teatro Español aposta per una versió radicalment contemporània, mentre que en altres racons d'Europa i del món sorgeixen lectures igualment agosarades, des d'enfocaments neurodiversos fins a propostes d'aire cinematogràfic i xarxes socials.
En aquest context de renovat furor pel príncep danès, la nova producció Hamlet.01 s'instal·la a la sala Margarita Xirgu com una de les apostes més singulars de la temporada madrilenya, acostant l'univers shakespearià a l'espectador actual mitjançant l'humor, la reflexió i una proximitat poc habitual a les versions clàssiques.
Hamlet.01 al Teatre Espanyol: dates, format i punt de partida
El Teatre Espanyol de Madrid programa Hamlet.01 del 21 de maig al 21 de juny a la sala Margarita Xirgu, amb funcions a les 19.30 hores i una durada aproximada de 120 minuts. La peça, escrita i dirigida per Sergi Belbel a partir del primer acte de la tragèdia de Shakespeare, es presenta com una lectura lliure d'aquesta arrencada de l'obra, concebuda expressament per al públic del segle XXI.
Sota aquest marc, la funció deixa de banda l'estructura habitual del drama en vers per adoptar allò que el seu propi equip defineix com stand-up tragedy. És a dir, un híbrid entre el monòleg de comèdia en viu i la profunditat tràgica de l'original, on el príncep danès es converteix en un narrador que pren la paraula sense intermediaris i s'adreça directament als que ocupen les butaques.
El projecte neix de la fascinació i, alhora, del desconcert de Belbel davant de la complexitat del personatge i del text. En lloc d'oferir una versió canònica, el dramaturg opta per esmicolar els dubtes, contradiccions i fantasmes del protagonista, utilitzant un llenguatge escènic proper, irònic i molt atent a les inquietuds contemporànies.
La producció està impulsada pel Sergi Belbel i l'actor Enric Cambray, amb la col·laboració de la companyia Primera Rèplica, dins de la programació del Teatre Espanyol, espai gestionat per l'Àrea de Cultura, Turisme i Esport de l'Ajuntament de Madrid.
Una stand-up tragedy que trenca la quarta paret
A escena, el muntatge planteja un joc clar: Hamlet surt de la ficció tradicional, es treu la màscara de personatge tràgic distant i adopta els codis de la comèdia en directe. El protagonista explica, comenta i qüestiona les escenes i conflictes del primer acte, com si compartís amb el públic una anàlisi en veu alta de la seva pròpia història.
Des d'aquest enfocament, la peça fa que el príncep danès s'assembli més a un monologuista que a un heroi clàssic: utilitza la broma, la ironia i una certa irreverència per parlar de venjança, ressentiment, promeses trencades i l'etern «ser o no ser». El resultat és una experiència participativa on els assistents deixen de ser simples observadors i passen a ocupar un paper actiu en el desenvolupament del discurs.
La ruptura de la quarta paret no és només un recurs escènic vistós; es converteix en una manera de subratllar fins a quin punt els dilemes de Hamlet poden continuar dialogant amb les preocupacions actuals. Els dubtes sobre el sentit de la vida, la pressió d'un món que no compleix el que s'ha promès o la temptació del suïcidi apareixen aquí tractats amb lucidesa i proximitat, sense solemnitats impostades.
Aquest to híbrid, que combina entreteniment i reflexió permet que l'obra funcioni com un exercici de pensament compartit. No es tracta de repetir un clàssic de memòria, sinó de posar-ho en crisi en temps real, davant del públic, i comprovar quines preguntes segueixen interpel·lant amb força quatre segles després.
Enric Cambray, un Hamlet en solitari davant del públic
Un dels trets més cridaners de Hamlet.01 és el seu format interpretatiu: Enric Cambray assumeix en solitari el repte d'encarnar el príncep danès durant les quasi dues hores que dura la funció. No hi ha repartiment coral, ni tall danesa al voltant; tot el pes dramàtic i còmic recau en un únic actor.
Aquest plantejament converteix l'espectacle en un exercici d'alta exigència on Cambray ha de sostenir el ritme del monòleg, gestionar la interacció amb la sala i moure's amb naturalitat entre la confessió íntima, el comentari enginyós i els moments de veritable densitat emocional. El públic es converteix, d'alguna manera, a confident, jutge i còmplice del que el personatge decideix explicar.
El treball actoral aposta per una proximitat gairebé quotidiana: Hamlet s'asseu a la vora de l'escenari, llança mirades directes a les primeres files i es permet desarmar l'aura solemne que acostuma a envoltar els grans parlaments. Davant de l'habitual «ara arriba el gran discurs» de l'ésser o no ser, la proposta suggereix un pensament que s'escapa a estones, com una idea que qualsevol persona pot haver tingut en un dia difícil.
Aquesta reinterpretació connecta amb una tendència més àmplia de les produccions recents del clàssic a tot el món: actors que rebaixen la grandiloqüència i presenten el príncep danès com a algú reconeixible, travessat per les mateixes inseguretats i esgotaments que molta gent experimenta avui, entre notícies ombrívoles i crisis encadenades.
Teatre accessible, proper i en clau contemporània
A més del seu enfocament formal, Hamlet.01 incorpora un vessant molt concret d'accessibilitat. El muntatge inclou una funció accessible el 12 de juny, amb audiodescripció i sobretitulat per a persones sordes, una mesura que encaixa amb la voluntat del Teatre Espanyol d'obrir els continguts a públics diversos i amb diferents necessitats.
La combinació de llenguatge proper, humor i dispositius daccessibilitat tècnica fa que aquesta versió resulti especialment adequada per a espectadors que s'aproximen per primera vegada a Shakespeare o que al seu moment ho van percebre com un territori massa acadèmic. Lluny de demanar un coneixement previ del text, la posada en escena convida a entrar-hi des de zero, sense por del vers ni de l'anglès isabelí.
Alhora, l'obra planteja un debat sobre com es poden abordar avui els grans clàssics sense que perdin la força. Belbel, partint del seu propi desconcert davant de la densitat de l'original, proposa un llenguatge escènic híbrid, on la comicitat i la reflexió coexisteixen i l'anàlisi del personatge es fa a plena llum, sense embuts. D'aquesta manera, la funció funciona també com una mena de taller en directe sobre què significa adaptar Shakespeare.
Aquest intent d'actualitzar el mite escènic del príncep danès no es queda en la simple picada d'ullet contemporani. La peça busca que el públic es pregunti com encaixar les seves pròpies frustracions, pors i desitjos de canvi en un món que sovint sembla governat per forces opaques, un terreny on Hamlet, amb la seva tendència al bloqueig i al dubte, continua sent una figura inquietantment vigent.
Hamlet en ebullició: de Madrid a l'auge global del príncep danès
L'aterratge de Hamlet.01 al Teatro Español es produeix en un moment en què la tragèdia de Shakespeare travessa, a nivell internacional, un nou cicle de popularitat i relectures. A Nova York, Londres, els Berkshires o el Perú proliferen muntatges que exploren l'obra des de camins molt diferents, demostrant que el clàssic no deixa de transformar-se.
A l'escena anglosaxona, una producció del National Theatre ha recalat a la Brooklyn Academy of Music amb Hiran Abeysekera com a protagonista, mentre una pel·lícula trasllada el drama a la comunitat surasiàtica de Londres, amb Riz Ahmed al capdavant. Aquesta cinta situa el príncep en un entorn empresarial corrupte, subratllant la incomoditat de ser còmplice d'un sistema que es percep com a podrit, cosa que molts espectadors associen amb el clima polític actual.
La figura de Hamlet també s'ha colat amb força a l'entorn digital i musical: Anthony Hopkins ha recitat fragments del cèlebre «ser o no ser» a TikTok; una ficció cinematogràfica sobre la gestació del mite, centrada en la pèrdua que ho va poder inspirar, ha donat lloc a premis de l'Acadèmia; i fins i tot una cançó inspirada a Ofèlia ha arribat al número u en llistes d'èxits, demostrant que l'univers del príncep danès no és patrimoni exclusiu dels escenaris.
En paral·lel, companyies com The Acting Company experimenten amb versions en vers modern encapçalades per dones, i propostes com Hamlet, Sweet Prince introdueixen mirades queer sobre el personatge. Tot això configura un mapa on la identitat, el gènere i la diversitat se sumen als vells temes de la venjança i la traïció, tot ampliant l'abast simbòlic del text.
Neurodiversitat, xarxes socials i noves formes d'explicar Shakespeare
Entre les experiències més singulars que s'han sumat a aquest recent auge destaca el Hamlet neurodivers de la companyia peruana Teatre La Plaza, presentat al circuit off-Broadway. En aquesta versió, vuit intèrprets hispanoparlants amb síndrome de Down assumeixen el protagonisme, convertint l'obra en un al·legat sobre la presència de cossos i veus habitualment exclosos dels grans relats culturals.
La seva directora, Chela De Ferrari, ha subratllat que el treball amb aquests actors la va tornar a una cosa essencial del text: sota tota la brillantor filosòfica de Hamlet, batega un ésser humà exposat que es pregunta com existir en un món que el malinterpreta una vegada i una altra. Quan un dels intèrprets repeteix l'ésser o no ser emulant Laurence Olivier, amb la imatge del clàssic projectada al fons, el famós parlament adquireix una urgència nova, lligada al dret mateix a ocupar lespai públic i artístic.
Al terreny de les xarxes, petites companyies com Mad Spirits Theatre Company exploren la divulgació shakespeariana en plataformes com TikTok i Instagram. Mitjançant doblatges d'àudios en tendència i fragments de comèdies de televisió o cançons pop, assignen a personatges com Ofelia o Claudio els diàlegs de sèries actuals, generant creus inesperades entre la cultura de masses i el teatre isabelí.
Aquesta estratègia, que combina humor i pedagogia, cerca que noves generacions s'acostumin a l'univers de Shakespeare sense veure'l com un bloc d'«anglès antic» inaccessible. Lectures en directe, comentaris d'escenes i jocs d'identificació amb personatges converteixen el dramaturg en un convidat més de l'ecosistema digital.
El fenomen encaixa amb la idea, defensada per especialistes a Shakespeare, que Hamlet és especialment apropiat per a una època marcada pel cansament i la saturació de males notícies. Per a alguns acadèmics, l'obra ofereix al públic un marc legítim per entrar en emocions com l'angoixa o la desesperança i, al mateix temps, un conjunt d'idees per començar a processar-les.
L'empremta de Hamlet al teatre europeu contemporani
Mentre que el príncep de Dinamarca recorre escenaris internacionals, a Europa també es detecten ecos evidents del clàssic en noves dramatúrgies. Un exemple recent és Dinamarca, de Lluïsa Cunillé, estrenada a la Sala Beckett de Barcelona després d'haver-se publicat el 2017 i esdevenir un referent per a estudiosos sense haver trepitjat fins ara l'escenari català.
El director Albert Arribas defineix l'obra com «l'Hamlet de Lluïsa Cunillé», en centrar-se en dos personatges —una mare gran i el seu fill— marcats pel ressentiment i el desig de venjança davant un futur promès que mai no va arribar. Tots dos viuen tancats a casa, atrapats pel fantasma d'una vida que havia de ser gloriosa i no va ser, i es plantegen, a la seva manera, si val la pena continuar vivint o no.
A dalt subratlla que el text revisita fantasmes molt propers als de la tragèdia shakespeariana: promeses trencades, expectatives frustrades, una possible temptació de suïcidi i la sensació d'estar atrapats en un espai mental i físic que s'estreny. L'obra, interpretada per Pere Arquillué i Imma Colomer, es construeix com un “partit de tennis” verbal, amb més de 160 pauses, 25 d'elles llargues, que subratllen silencis, dubtes i canvis de màscara.
Dinamarca confirma fins a quin punt l'ombra de Hamlet es pot filtrar en creacions que, sense adaptar directament el text isabelí, dialoguen amb ell en profunditat. La lluita per la vitalitat, la fragilitat de la identitat o el xoc entre fantasia i realitat són temes que Cunillé aborda des d'un minimalisme implacable, però que remeten de manera clara a les preguntes de fons que plantejava el príncep danès.
Un clàssic que segueix canviant per seguir viu
L'arribada de Hamlet.01 al Teatro Español, l'expansió de projectes com el Hamlet neurodivers, les versions cinematogràfiques ambientades en contextos contemporanis o les reinterpretacions europees de to íntim confirmen un mateix moviment: la tragèdia de Shakespeare continua mutant per continuar interpel·lant el present. Lluny de cristal·litzar-se en una única forma «correcta», sembla que l'obra es renova cada vegada que es creua amb un idioma, un elenc o un públic diferents.
Des de Madrid, aquesta nova stand-up tragedy signada per Sergi Belbel se suma a aquest conjunt de mirades que entenen Hamlet no com un monument intocable, sinó com un espai on posar en joc dubtes molt actuals: com enfrontar-se a un món que no compleix el que s'ha promès, de quina manera gestionar la ràbia i l'esgotament o quin paper ens reserven els relats col·lectius. Que sigui a través de l'humor, de la neurodiversitat, d'una mare i un fill tancats al seu pis o d'un actor només davant d'una sala plena, és cert que el príncep danès continua trobant noves formes de parlar-nos, també des dels escenaris espanyols.
