El que va començar com un simple fil en un fòrum d?internet s?ha acabat convertint en una de les sensacions cinematogràfiques més potents de l?any a Espanya i la resta d?Europa. L'univers dels Backrooms, aquell malson de passadissos grocs i llums parpellejants que ens posava els pèls de punta a les pantalles dels nostres ordinadors, ha fet el salt definitiu a les sales de cinema de la mà d'A24, la productora que ja ens va deixar bojos amb títols com Midsommar. Darrere de les càmeres trobem Kane Parsons, un director de tot just 20 anys que ha passat de ser un creador de contingut a YouTube a convertir-se en la nova gran promesa de Hollywood.
L'acollida per part del públic espanyol ha estat massiva i ha demostrat que el terror que neix de les entranyes de la xarxa té una força imparable. La pel·lícula no només es limita a repetir el que ja vam veure als vídeos virals, sinó que expandeix una mitologia que té el seu origen al folklore digital o creepypasta de fa uns anys. El que molts consideraven una moda passatgera d'internet ha demostrat tenir prou cria per aguantar un llargmetratge de més de cent minuts, mantenint l'espectador enganxat a la butaca amb una atmosfera asfixiant que no dóna treva.
L'origen d'un malson col·lectiu a la xarxa
Per entendre per què mig món està obsessionat amb aquestes habitacions buides, cal remuntar-se al 2019, quan un usuari anònim de 4chan va penjar una foto d'una oficina d'aspecte força ranci. La imatge mostrava un laberint de parets groguenques amb una olor de moqueta humida que gairebé es podia olorar a través del monitor. Aquest post va ser l'espurna que va encendre la imaginació de milers de persones, que van començar a afegir detalls sobre nivells infinits, criatures que t'amenacen en el silenci i la possibilitat de sortir de la nostra realitat per error.
Parsons, que llavors era només un xaval de 16 anys amb molt talent per al disseny 3D, va saber captar aquesta essència millor que ningú. Utilitzant eines com Blender, va crear una sèrie de curts en format found footage que van acumular milions de reproduccions en temps rècord. La seva visió era tan potent que no va trigar a cridar l'atenció de pesos pesants de la indústria com James Wan, que ha exercit de productor en aquesta adaptació cinematogràfica per assegurar que l'essència del material original no es perdés pel camí.
Tot i que la foto original es va rastrejar recentment fins a una antiga botiga de mobles a Wisconsin, el mite ja havia cobrat vida pròpia. A la pel·lícula, aquesta idea es porta a l'extrem, presentant-nos un entorn que resulta familiar però profundament inquietant, una cosa que els experts anomenen espais liminals. Són llocs de trànsit on no hi hauria d'haver ningú i que, precisament per aquest buit, generen una sensació de perill imminent que et fa mirar per sobre de l'espatlla constantment.
Una trama que barreja la psicologia amb allò sobrenatural
La història que ens planteja el film ens situa a la dècada dels 90, una elecció estètica que li senti de meravella al to de la cinta. El protagonista és Clark, interpretat pel nominat a l'Oscar Chiwetel Ejiofor, un venedor de mobles que travessa una crisi personal i professional. La seva vida fa un tomb quan descobreix un portal ocult al soterrani del seu propi negoci, una bretxa que l'absorbeix cap a una dimensió que sembla no tenir fi ni sortida lògica.
Clark no està només en aquesta aventura, ja que el seu terapeuta, a qui dóna vida l'actriu Renate Reinsve, acaba involucrada a la recerca quan el pacient desapareix sense deixar rastre. La pel·lícula juga molt bé amb la idea que els espais buits reflecteixen els nostres propis traumes interns, fent que el terror no sigui només físic, sinó també psicològic. El repartiment es completa amb noms com Finn Bennett i Lukita Maxwell, que aporten frescor a una narrativa que alterna entre el cinema convencional i aquests fragments d'enregistraments casolans que tant agraden als fans del gènere.
El guió, signat per Will Soodik, aconsegueix fer una volta de rosca a la premissa original d'internet. No es tracta només de córrer per passadissos, sinó d'intentar mapejar un lloc que desafia totes les lleis de la física conegudes. La pel·lícula explora la solitud extrema i aquesta paranoia de sentir que, encara que no vegis ningú, hi ha alguna cosa fora que t'escolta respirar. És una proposta que s'allunya dels ensurts fàcils per centrar-se en una tensió constant que deixa el cos una mica del revés.
L'èxit de la Generació Z al cinema comercial
L'estrena ha estat una autèntica bomba a taquilla, recaptant xifres que han deixat amb la boca oberta els analistes de la indústria. Només el primer cap de setmana, la cinta va aconseguir superar els 100 milions de dòlars a nivell mundial, una burrada per a una producció independent amb un pressupost ajustat d?uns 10 milions. Aquest èxit confirma que els creadors que vénen de plataformes com YouTube tenen una connexió directa amb el públic jove que les grans productores tradicionals de vegades no acaben de pillar.
Durant la promoció, va sorgir una petita polèmica en xarxes sobre si Parsons era realment qui portava la veu cantant al set a causa de la seva joventut. Es va arribar a rumorejar la presència d'un director fantasma, però el mateix Kane va tancar l'assumpte amb força broma a les xarxes socials. La veritat és que el seu estil visual és inconfusible i es nota que ha tingut llibertat total per traslladar la seva visió des de la pantalla de l'ordinador a la pantalla gegant, mantenint aquesta atmosfera de baixa fidelitat que tant mola.
Aquest moviment no és un cas aïllat, ja que altres youtubers com Markiplier també estan provant sort en la direcció amb projectes com Iron Lung. Sembla que estem davant d'un canvi de paradigma al cinema de terror, on les històries ja no venen només de llibres o guions originals, sinó de la creativitat col·lectiva d'internet. Parsons ja ha deixat caure que això és només el principi i que té plans per seguir explorant aquest univers, ja sigui amb seqüeles o fins i tot amb una sèrie de televisió si la cosa continua funcionant així bé.
La pel·lícula aconsegueix traslladar de forma magistral aquesta sensació d'angoixa que sentíem en veure els primers vídeos de Kane Pixels, demostrant que el terror digital té un lloc privilegiat a la indústria actual. Amb una factura tècnica impecable i una història que sap tocar la fibra sensible de l'aïllament modern, aquesta proposta es posiciona com a referent per a futurs projectes que vulguin adaptar mites nascuts en fòrums. Al final, el que queda és la certa inquietant que, potser, la nostra realitat sigui molt més fràgil del que pensem i que qualsevol cantonada mal il·luminada podria ser la porta d'entrada a un món del qual és impossible escapar-se.