L'univers del còmic a Espanya té una història apassionant, marcada per la investigació, la resistència i el testimoniatge generacional. Tot i les dificultats per recuperar els seus orígens, noves investigacions i reedicions posen en valor una tradició que es remunta al segle XIX i la riquesa de la qual s'ha vist eclipsada de vegades tant per l'escassa documentació com per la censura i els vaivens polítics.
Recórrer els començaments del còmic espanyol requereix enfrontar-se a un període poc explorat a causa de la fragilitat de les fonts: des del 1857 fins al final dels anys trenta. És precisament en aquesta etapa on la tasca de figures com Manuel Barrero, president de Tebeosfera, ha resultat determinant. Barrero va encapçalar un ambiciós estudi per reconstruir el naixement i consolidació de la historieta al nostre país, enfrontant-se a la desaparició de col·leccions, la manca de digitalització i la destrucció de publicacions durant el segle XX.
Una investigació a contracorrent: del segle XIX a la postguerra
La primera publicació identificada com a còmic data del 1857 en un diari editat a l'Havana, quan Cuba era encara territori espanyol. A partir d'aquí, i seguint l'exemple de França, el Regne Unit i Alemanya, la premsa il·lustrada i satírica espanyola va començar a experimentar amb historietes a les pàgines de diaris de ciutats com Madrid, València i Sevilla. Es tractava de relats breus, sovint anecdòtics, que reflectien des de situacions socials fins a l'humor costumista del moment, i que progressivament donarien forma a un gènere propi.
Als orígens, el còmic coexistia amb caricatures i textos a revistes híbrides; no va ser fins ben entrat el segle XX quan van aparèixer capçaleres dedicades en exclusiva a aquest format, com «Pulgarcito» o «TBO», aquesta última tan influent que va acabar donant nom a tot el medi. La indústria va anar trobant la identitat entre la sàtira política, les vinyetes de denúncia i l'entreteniment popular.
La consolidació de les revistes satíriques, de periodicitat setmanal, va impulsar nous models de comunicació gràfica on la crítica social i política cobrava protagonisme. Publicacions com La Traca van guanyar notorietat, encara que moltes van desaparèixer o van ser destruïdes durant la guerra civil i la dictadura, dificultant enormement la preservació documental i el seu estudi actual.
L'impacte del testimoni gràfic a la memòria col·lectiva
El còmic espanyol no només va ser un mirall de la societat del seu temps, sinó també un testimoniatge directe d'esdeveniments traumàtics. Una de les obres clau en aquest sentit és «Paracolls» de Carlos Giménez, considerada el cim del gènere i recentment recopilada en una edició integral que ret homenatge al seu mig segle de trajectòria.
Lluny d'abordar fets exclusivament històrics com la cèlebre matança de la guerra civil, «Paracuellos» s'endinsa en la vida quotidiana dels nens acollits a les llars d'Auxili Social sota la Falange durant la postguerra, narrant el tracte violent i l'educació sota el nacionalcatolicisme. L'obra, basada en les vivències personals de Giménez, mostra com el còmic es pot erigir en vehicle de memòria i denúncia, reproduint escenes de càstigs, privacions i repressió en un context marcat per la carència i la por.
L'estil gràfic de Giménez, amb nens de mirada cansada i traços inconfusibles, ha deixat empremta en generacions de lectors i creadors. «Paracuellos» va ser pioner a abordar la memòria històrica des de la vinyeta, en uns anys en què la indústria editorial nacional amb prou feines volia acostar-se a aquests temes, i va trobar abans reconeixement fora, especialment a França, abans de ser reivindicat a Espanya com un referent internacional.
La censura, la indústria i la construcció dun llenguatge propi
El desenvolupament del còmic a Espanya va estar, inevitablement, condicionat per les restriccions polítiques i socials. La censura, especialment dura a la postguerra i als temps del franquisme, va marcar la temàtica i el to de les historietes, limitant la llibertat creativa i orientant moltes vegades els continguts cap al públic infantil o evitant temes considerats sensibles, com la sexualitat o la crítica política directa.
Al marge dels continguts, la indústria va trobar a Barcelona el seu autèntic epicentre. Allí van néixer els principals segells editorials i es va concentrar la major part de la producció i distribució, encara que també van ser rellevants altres places com Madrid, València o Bilbao. Durant la guerra civil, la manca de recursos i materials amb prou feines va permetre la supervivència d'unes quantes publicacions, moltes vegades sota pressions i afinitats polítiques concretes.
El canvi social a la postguerra va facilitar lentament l'ampliació del mercat lectors, fins aleshores molt limitat per l'analfabetisme i l'escassa consideració cultural cap al còmic. Només a partir dels anys cinquanta i seixanta, l'alfabetització i l'accés a la cultura popular van permetre que el novè art experimentés un creixement sostingut i una diversificació de públics.
Llegat i projecció del còmic espanyol
Autors com Escobar o Francisco Ibáñez, creadors de personatges icònics com «Zipi i Zape» o «Mortadel·lo i Filemó», van contribuir a desenvolupar un llenguatge propi i reconeixible arreu d'Europa, assimilant influències estrangeres però sempre adaptant-les a la idiosincràsia local.
El rescat i la divulgació del passat, com demostren els treballs de recerca i reedició recents, no només permet comprendre l'impacte social i cultural del còmic, sinó que també reivindica el seu paper com a referent artístic i documental. Obres com «Paracuellos» han demostrat que la historieta pot ser molt més que entreteniment efímer: un vehicle de testimoni, reflexió i memòria històrica per a les noves generacions.
