La politòloga i sociòloga saragossana Cristina Monge s'ha convertit en la nova guanyadora del Premi Paidós d'assaig gràcies a la seva obra Contra el descontentament. Per una aliança per construir futurs desitjables, un text que posa el focus en els malestars que recorren avui les democràcies i que cerca com transformar-los en energia constructiva. En un moment en què abunden el pessimisme i la sensació de bloqueig, el llibre aposta per recuperar la confiança en la política i la capacitat col·lectiva per imaginar altres horitzons.
El guardó, que celebra la seva segona edició i està dotat amb 35.000 euros, s'ha fallat a la Fundació Foto Colectania de Barcelona i consolida l'aposta de l'editorial Paidós pel pensament crític i divulgatiu a l'àmbit de les ciències socials i les humanitats. L'obra de Monge ha estat seleccionada entre 249 manuscrits, molts d'ells centrats en filosofia, història contemporània, psicologia o sociologia, cosa que subratlla la rellevància del tema que aborda: el descontentament polític i social del nostre temps.
Un assaig contra el desànim i el «no hi ha alternativa»
En Contra el descontent, Monge dissecciona amb detall els malestars acumulats en les darreres dècades que han erosionat la confiança en les institucions i han alimentat la desafecció ciutadana. L'autora, doctora per la Universitat de Saragossa i especialista en sostenibilitat, qualitat democràtica i governança de la transició ecològica, sosté que estem vivint una crisi d'imaginació política: s'ha instal·lat la idea que el futur està tancat i que les coses només poden anar a pitjor.
L'assaig es presenta com una resposta frontal a la vella consigna de Margaret Thatcher, el cèlebre No Hi ha Alternativa (TINA), convertida en pedra angular del que el teòric Mark Fisher va batejar com realisme capitalista. Per a Monge, aquesta lògica del “no hi ha alternativa” funciona com una profecia autocomplida que anestèsia qualsevol intent de canvi. El seu llibre defensa tot el contrari: que sempre hi ha altres vies per afrontar els problemes, encara que no hi hagi solucions simples ni immediates.
El text rastreja com el descontent venia gestant-se ja abans de la crisi financera del 2008, que va actuar com a punt d?inflexió en agreujar la precarietat i estendre la sensació que l?ascensor social s?havia trencat. Monge recupera la seva experiència investigadora sobre el 15-M —a qui va dedicar la seva tesi i un llibre específic— per explicar que molts dels malestars visibles no han trobat encara sortida política. D'aquí la seva crida a “passar pàgina” del desànim i obrir una nova etapa centrada en la construcció de futurs desitjables.
Lluny d'alimentar el catastrofisme, l'assaig es proposa desmuntar aquesta inèrcia pessimista tan instal·lada al debat públic. La pròpia autora reconeix que “ser pessimista és extremadament fàcil”perquè sovint el pessimisme s'associa a qui sap més o té més informació. La seva aposta va en sentit invers: el que és difícil —i políticament valuós— és dedicar energia a pensar com sortir del bucle de malestar, quines alternatives hi ha i quin paper pot jugar cada persona en aquesta tasca col·lectiva.
Amb un to clar i divulgatiu, Monge recorre els grans desafiaments del segle XXI: la precarietat laboral, la por al futur, la solitud digital, la crisi ecològica, la reacció contra l'avenç del feminisme o les tensions lligades a les migracions. Tots aquests elements configuren, segons explica, una societat cansada, espantada i sense horitzó, que no obstant manté la capacitat d'imaginar altres camins si recupera la confiança i el diàleg democràtic.
Reconstruir la confiança: democràcia, institucions i societat civil
Una de les idees centrals que travessa el llibre és que la crisi de la democràcia és, sobretot, una crisi de confiança. Monge insisteix que ja no confiem en les institucions, ni en els mediadors —partits, mitjans de comunicació, organitzacions socials— ni, en darrer terme, en nosaltres mateixos com a societat. Aquesta desconfiança generalitzada ens deixa desprotegits i facilita el creixement de discursos autoritaris que prometen solucions ràpides a problemes molt complexos.
Davant d'això, l'autora proposa tornar a posar en valor la política i els partits, encara que sense renunciar a l'autocrítica ni a la necessitat de reformes profundes. Per a Monge, tot allò que s'ha batejat com a “trumpisme” representa un exercici de antipolítica: menyspreu a les institucions, erosió de les normes bàsiques de convivència i un ús del poder centrat a l'espectacle. La seva recepta passa, precisament, per reforçar el contrari: institucions més transparents, deliberació pública de qualitat i partits que sàpiguen escoltar i canalitzar el malestar social.
El llibre també reivindica el paper de la societat civil i del treball quotidià de milers de professionals que sostenen els serveis públics i la vida en comú. Monge ha volgut agrair de manera explícita la tasca dels que van atendre les recents tragèdies ferroviàries d'Adamuz i Gelida, així com la dels sanitaris, equips d'emergència i periodistes que combaten la desinformació. Són, a parer seu, exemples concrets que encara hi ha espais on la confiança és possible i es practica dia a dia.
En aquesta mateixa línia, recorda la importància de les persones que, com el seu pare, van apostar per la educació com a motor d'igualtat en una època en què l?ascensor social funcionava millor. Aquesta memòria d'esforç i millora col·lectiva contrasta amb la sensació de bloqueig actual, però també serveix com a recordatori que les coses poden canviar quan hi ha voluntat política i compromís social.
L'assaig no es limita a descriure el problema, sinó que explora com reconstruir la conversa pública en un entorn dominat per la polarització i la postveritat. Monge defensa la importància de protegir els fets verificables, d'obrir espais de debat on sigui possible dissentir sense caure a l'insult i de recuperar la idea d'un nou contracte social basat en la cooperació, la justícia i la sostenibilitat. Sense aquesta base mínima de confiança —subratlla— resulta difícil abordar desafiaments com la transició ecològica, la digitalització o les desigualtats creixents.
En repensar la democràcia, l'autora també convida a revisar conceptes clàssics com progrés, llibertat o benestar. Proposa, per exemple, que els indicadors econòmics deixin de fixar-se únicament al PIB i comencin a vincular-se al benestar real de les persones, a la qualitat de les relacions socials oa l'impacte ambiental. Igualment, sosté que és possible regular el poder de les grans empreses tecnològiques i no donar per fet que la seva influència és inevitable o incontrolable.
Clima, feminisme i joventut: els reptes que marquen el futur
Un altre dels fils conductors del llibre és la convicció que la crisi ecològica travessa la majoria dels temors contemporanis. Monge sosté que el canvi climàtic no és només una qüestió de temperatures o fenòmens extrems, sinó un factor que desestabilitza societats senceres: agreuja conflictes, multiplica les migracions forçades i ofereix terreny fèrtil per a discursos autoritaris que prometen ordre davant del caos.
Des de la seva experiència a la governança de la transició ecològica, l'autora defensa que la resposta a aquesta crisi no es pot limitar a solucions tècniques, sinó que n'exigeix una transformació democràtica profunda. Implica decidir col·lectivament com volem organitzar les nostres economies, quin tipus de consum és acceptable, com repartir els costos i beneficis dels canvis i de quina manera protegir els que queden més exposats. L'assaig planteja que una democràcia forta, participativa i amb institucions de confiança és la millor eina per evitar que l'emergència climàtica sigui aprofitada per projectes autoritaris.
El llibre incorpora a més una mirada feminista com a part essencial de l'alternativa. Per a Monge, el feminisme és un clar exemple de proposta “guanyar-guanyar”: remou estructures de poder molt arrelades, però a llarg termini millora la vida de tota la societat. Una comunitat més igualitària —argumenta— ofereix més oportunitats tant a dones com a homes, i obre camins per a les generacions futures. Per això defensa que qualsevol futur desitjable ha de ser, necessàriament, més igualitari i més feminista.
La joventut ocupa un lloc destacat en la seva anàlisi. Lluny de quedar-se al tòpic del desencís generacional, Monge recorda que una gran majoria de joves no s'identifiquen amb la ultradreta ni amb missatges de replegament cap al passat. Cita, per exemple, les acampades i protestes universitàries contra el genocidi a Palestina com a mostra d'un compromís actiu amb els drets humans i la justícia global sovint menys visible que els discursos més estridents.
En el discurs de recollida del premi, la politòloga va insistir que el moment actual no s'ha de plantejar com un xoc entre “joves i pensionistes”, ni entre els que ja viuen en un territori i els que arriben de fora. Assenyala que darrere de moltes tensions s'amaga la aporofòbia, el rebuig a les persones pobres, concepte treballat per la filòsofa Adela Cortina. La seva proposta passa per construir aliances intergeneracionals i socials que permetin imaginar un futur compartit en què tothom pugui viure millor.
L'assaig també fa referència a la solitud digital ia l'impacte de les xarxes socials a la vida quotidiana. Monge adverteix que, malgrat estar hiperconnectada, molta gent se sent cada cop més aïllada, sense vincles sòlids i sense espais d'escolta real. Aquest aïllament reforça la desconfiança i la sensació de desemparament davant de problemes com la precarietat laboral, la dificultat d'accedir a l'habitatge o el temor a un futur laboral incert.
El premi: jurat, trajectòria editorial i abast internacional
El Premi Paidós d'assaig, creat per celebrar la llarga trajectòria del segell barceloní especialitzat en pensament i filosofia, es consolida amb aquesta segona edició com un referent a l'àmbit de les ciències socials i les humanitats. El guardó cerca reconèixer manuscrits inèdits, de caràcter divulgatiu, que aportin mirades innovadores sobre el present i contribueixin a obrir nous camins de reflexió.
El jurat que ha escollit l'obra de Monge ha estat format per figures de prestigi intel·lectual reconegut: la filòsofa Adela Cortina, l'escriptor i psicoanalista Gabriel Roló, el narrador i editor Adolfo García Ortega, l'escriptor mexicà Gonzalo Celorio -Recent Premi Cervantes- i l'editora Elisabet Navarro. Tots ells han destacat el alt valor pedagògic de l'assaig, la capacitat per analitzar amb rigor els problemes actuals i, alhora, plantejar propostes concretes sense caure en la ingenuïtat.
En la valoració, el jurat subratlla que Contra el descontent ofereix una lectura crítica i alhora esperançadora del malestar col·lectiu. El text recorre els desafiaments més urgents del segle XXI –des de la precarietat fins a la crisi climàtica, passant per la por al futur o la desafecció cap a les institucions– i traça la radiografia d'una societat esgotada, però amb marge per imaginar altres sortides. Per als qui ho han avaluat, es tracta d'un assaig profund, amable i extraordinari que, malgrat la densitat dels temes abordats, manté un to accessible per a un públic ampli.
El premi, dotat amb 35.000 euros, confirma també la voluntat de Paidós de impulsar veus capaces de connectar la reflexió acadèmica amb el debat públic. L'obra guardonada es publicarà a Espanya, Llatinoamèrica i Estats Units, cosa que amplia l'abast de les idees de Monge més enllà del context estrictament espanyol i en situa l'anàlisi en un marc global de crisi democràtica i climàtica.
A la primera edició del premi, el reconeixement va recaure en la filòsofa argentina Tamara Tenenbaum amb Un milió de quarts propis, un assaig que actualitza i dialoga amb el clàssic Una habitació pròpia de Virgínia Woolf. Ara és Monge qui pren el relleu, filant novament literatura, pensament feminista i reflexió sobre les condicions materials de la vida contemporània.
La pròpia trajectòria de l'editorial, nascuda el 1945 amb la traducció de Conflictes de l´ànima infantil de Carl Gustav Jung, reforça el sentit d'un guardó que celebra més de vuit dècades de curiositat intel·lectual i vocació de diàleg. El premi s?emmarca en aquest horitzó: trobar idees que ajudin a pensar el futur en un moment d?incertesa, i acostar-les a lectors que busquen eines per comprendre el món que els envolta.
Qui és Cristina Monge i què proposa amb Contra el descontent
Cristina Monge (Saragossa, 1975) és politòloga, sociòloga i professora universitària. Doctora per la Universitat de Saragossa, està especialitzada en sostenibilitat, qualitat democràtica i transició ecològica. Actualment és docent a la Universitat Complutense de Madrid, presideix l'associació Més Democràcia i participa com a analista política a diversos mitjans de comunicació, entre ells EL PAÍS, Cadena SER o infoLibre.
Al llarg de la seva trajectòria investigadora ha prestat especial atenció als moviments socials ia la innovació democràtica. És autora, entre altres treballs, de 15M. Un moviment polític per democratitzar la societat, on analitza l'impacte d'aquell cicle de protestes a la cultura política espanyola, i de La gran oportunitat. Com accelerar la transició ecològica i enfortir la democràcia, centrat en la relació entre canvi climàtic i qualitat institucional.
En les seves intervencions públiques, Monge sol insistir en la importància de no donar per perduda la política ni resignar-se a un paisatge dominat pel cinisme. Tot i que es declara conscient de la magnitud de problemes com la crisi climàtica, la desigualtat o l'auge de la ultradreta, prefereix parlar de explorar sortides abans que oferir “solucions màgiques”. Al seu parer, en un món tan complex, el que és honest és reconèixer límits, sumar coneixements diversos i assumir que pot no haver-hi una única resposta definitiva.
Bona part del seu discurs gira al voltant de la necessitat de recuperar la idea de futur. En les seves paraules, “ens han robat la idea de futur” i moltes persones senten que només els espera un horitzó apocalíptic. El llibre, precisament, se subtitula Per una aliança per construir futurs desitjables perquè aposta per recompondre aquesta esperança a través d'acords amplis que involucrin institucions, empreses, món cultural, moviments socials i ciutadania corrent.
A l'acte de lliurament del premi, Monge també va tenir paraules d'agraïment per als que li van obrir camí, especialment el seu pare, que —com ella mateixa ha explicat— es va deixar la pell perquè els seus fills poguessin estudiar en una època en què l'educació va ser el gran motor del ascensor social a Espanya. La seva experiència personal serveix de fil narratiu per explicar perquè considera tan important no renunciar a la idea que les coses poden millorar.
L'autora insisteix que, encara que parlar de “solucions” pugui sonar frívol en un context com l'actual, sí que és possible teixir noves fórmules de convivència, menys desiguals i més habitables. Per això, defensa una combinació de autocrítica institucional, participació ciutadana real i confiança en la capacitat col·lectiva per fer front als reptes d'aquest segle, des de la crisi climàtica fins a la digitalització accelerada.
Aquest nou assaig recull i sintetitza moltes d'aquestes preocupacions, però fa un pas més en proposar que el descontent no es quedi en simple enuig, sinó que es converteixi en punt de partida per pensar altrament la política, l'economia i les relacions socials. Per a Monge, vet aquí la veritable tasca: transformar la frustració en projecte compartit.
Tot l'itinerari de Contra el descontent apunta en una mateixa direcció: identificar les arrels de la desafecció democràtica, reconèixer la profunditat de la crisi de confiança i, a partir d'aquí, imaginar aliances que permetin construir futurs més justos, sostenibles i oberts. El Premi Paidós dóna suport així a una obra que se suma al debat europeu sobre com renovar les democràcies en temps d'incertesa i que convida el lector, sense grandiloqüències, a implicar-se en aquesta tasca comuna.