Arturo Pérez-Reverte és, sens dubte, un dels noms més potents i respectats de la cultura a Espanya. Als 74 anys, l'escriptor cartagener segueix donant el call amb una intensitat que ja voldrien per a si molts joves, mantenint aquesta barreja d'elegància i aspror que ho fa únic. La seva evolució des dels camps de batalla fins a la butaca T de la Reial Acadèmia Espanyola no ha estat un camí de roses, sinó una trajectòria forjada amb experiències límit que ara analitza amb la perspectiva que només atorga el pas del temps.
Recentment, l'autor ha tornat a posar el focus en el passat periodístic amb la publicació de la seva obra «Enviat especial». En aquest volum es recullen, de forma cronològica, dues dècades de cròniques i reportatges realitzats durant els anys setanta i vuitanta. És un viatge literari i personal que permet entendre com els conflictes en què va participar van acabar per modelar no només el seu caràcter, sinó també l'univers de els llibres d'Arturo Pérez-Reverte, demostrant que la seva literatura no és fruit de la imaginació pura, sinó del que els seus ulls van veure a primera línia.
De la primera línia de foc a la literatura
Abans de ser el pare del capità Alatriste, Pérez-Reverte es va adobar en llocs on la vida valia ben poc. Els seus inicis al diari La Verdad de Múrcia i la seva posterior etapa al diari Pueblo el van portar a cobrir pràcticament cada escenari bèl·lic rellevant de la seva època: des del Sàhara i el Líban fins a la guerra dels Balcans. Aquesta etapa, que es va allargar durant vint-i-un anys, el va obligar a conviure amb la tragèdia i la crueltat humana, cosa que va acabar per destruir totes les certeses juvenils i convertir-les en un escepticisme intel·ligent que avui és el seu senyal d'identitat.
Va ser el 1994 quan va decidir donar un cop de volant a la seva vida i abandonar el periodisme actiu per bolcar-se per complet a l'escriptura. Aleshores ja havia publicat títols com «El mestre d'esgrima» o «La taula de Flandes», però la seva sortida de RTVE va marcar l'inici d'una de les carreres literàries més sòlides d'Europa. El seu ingrés a la RAE l'any 2003 va ser el reconeixement definitiu a un estil que ha sabut dignificar la novel·la d'aventures i el thriller històric, tot i que més tard Pérez-Reverte acusés la RAE de rendir-se a la pressió externa, portant-los a dalt de tot de les llistes de vendes sense perdre gens ni mica de rigor.
Una filosofia de vida sense filtres
Lluny d'acomodar-se al seu estatus d'autor consagrat, l'acadèmic continua sent una veu crítica que no es mossega la llengua en analitzar la societat actual. Per ell, l'ésser humà modern s'ha tornat extremadament vulnerable en oblidar què és la vida real i la duresa del món. Pérez-Reverte sosté que vivim en una època de censura social i demagògia, on ningú vol que li facin malbé la festa amb veritats incòmodes. Aquesta visió s'estén a la seva percepció de la política, on es mostra igual d'escèptic davant de les ideologies que dels líders actuals.
Pel que fa al procés d'envellir, l'autor té una postura molt clara que ja ha compartit en diversos fòrums. Considera que intentar ser contemporani sigui com sigui a partir de certa edat és un error que només condueix al ridícul. Per a lescriptor, la veritable funció del veterà és aportar la mirada de l'experiència i aquesta perspectiva històrica que avui sembla escassejar. Afirma amb naturalitat que és un ancià i que el seu valor resideix precisament a haver sobreviscut a un món que ja no existeix, però les lliçons del qual continuen sent vàlides.
Per mantenir aquest ritme intel·lectual, el literat cuida amb cura la seva salut tant física com mental. Viu allunyat del soroll urbà, concretament a la serra, on segueix rutines molt marcades que inclouen aixecar-se d'hora i treballar de manera disciplinada fins a mitja tarda. Quan el cansament fa efecte, el seu refugi és el mar; navegar és l'eina que utilitza per carregar les piles i tornar amb forces renovades al despatx. L'exercici diari a casa i una alimentació cuidada són els pilars que us permeten seguir al peu del canó.
En definitiva, la trajectòria d'aquest cartagènere universal és reflex d'un home que ha sabut transformar l'horror de la guerra en una narrativa magistral. A través de les seves cròniques de joventut i les seves novel·les de maduresa, n'ha deixat una empremta inesborrable a la cultura espanyola, recordant-nos que, encara que el món sigui un lloc hostil, sempre ens quedarà la literatura per intentar comprendre'l. La seva vida continua sent una lliçó de coherència, treball dur i aquesta rebel·lia necessària de qui es nega a acceptar veritats absolutes.
