La figura de Agustín Alamán, un artista altaragonès pràcticament esborrat de la memòria col·lectiva, torna a ocupar un lloc visible gràcies a la publicació d'una biografia novel·lada que repassa la vida, l'obra i el context històric que li va tocar viure. Nascut a Tavernes d'Isuela el 1921 i mort a Madrid el 1996, Alamán va ser un creador inquiet, marcat per l'exili i per una trajectòria vital que travessa bona part de la història europea i llatinoamericana del segle XX.
La periodista i historiadora oscenca Esther P. Nogarol (també citada com a Esther Puisac Nogarol) signa el llibre «Agustín Alamán: l'artista dels tres exilis», editat per l'Institut d'Estudis Altoaragonesos (IEA) dins de la seva col·lecció Altoaragoneses. L'obra es presenta com un relat a cavall entre la biografia i la novel·la, construït a partir d'una investigació de llarg recorregut que busca no només reconstruir la vida de l'artista, sinó també explicar per què el seu nom va caure en l'oblit tant a Espanya com a Uruguai.
Una biografia novel·lada per rescatar un creador oblidat
el volum forma part de la col·lecció Altoaragonesos de l'IEA, dedicada a figures poc conegudes però rellevants de la província d'Osca. En aquest cas, l'institut provincial ha apostat per recuperar un artista que, malgrat liderar l'avantguarda cultural uruguaiana als anys seixanta, amb prou feines comptava amb estudis específics sobre la seva trajectòria. Aquesta és, de fet, la primera biografia completa dedicada a la figura.
La presentació del llibre s'ha celebrat al saló d'actes de la Diputació Provincial d'Osca, en un acte que pràcticament va omplir la sala. Amb l'autora van participar la directora de l'Àrea d'Història de l'IEA, Irene Abad Buil, i el catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Saragossa, Alberto Sabio Alcutén, responsable del pròleg. La sessió es va plantejar com una taula rodona en què es van abordar tant els aspectes biogràfics com el rerefons històric i polític del relat.
A l'obertura de l'acte va intervenir la directora de l'Institut d'Estudis Altoaragonesos, Susana Villacampa, que va subratllar el compromís del centre amb la cultura i la història local del territori. Va recordar que la col·lecció Altoaragonesos està concebuda per investigar i difondre trajectòries personals molt concretes, sovint sepultades pel pas del temps, amb un enfocament rigorós i un important suport gràfic que faciliti la proximitat del personatge al públic general.
Des de la Diputació Provincial, el diputat Carlos Sampériz va destacar la tasca de recerca exhaustiva desenvolupada per l'autora i la voluntat institucional de posar en valor figures clau que han aportat una perspectiva singular a la història de la província. El suport de l'IEA s'ha concretat, a més, en una ajuda de recerca concedida el 2021, que va permetre culminar el projecte després d'anys de treball en arxius i entrevistes.
La publicació del llibre coincideix amb una data molt simbòlica: s'ha tancat l'edició quan fa trenta anys de la mort d'Agustín Alamán, mort el 17 de març de 1996. Aquesta efemèride reforça el sentit de recuperació d'una figura que, malgrat la seva projecció internacional, estava pràcticament absent del relat artístic espanyol i amb prou feines apareixia a Uruguai amb la rellevància que va tenir al seu moment.
La troballa casual d'una fotografia i set anys de recerca
La gènesi del projecte té un origen gairebé domèstic. Segons va explicar l'autora, tot va començar amb una fotografia familiar que feia anys que era a casa seva. En aquesta imatge apareixien el seu avi, la seva tia àvia, el marit d'aquesta i un quart home el rostre del qual ningú no era capaç d'identificar amb claredat. Aquella presència anònima va ser el detonant d?una cadena de preguntes que acabaria derivant en una investigació de llarg recorregut.
La qüestió sobre qui era aquell home i per què havia desaparegut de la memòria de la família va portar Nogarol a revisar documents, testimonis i records dispersos. A finals del 2018 va aconseguir posar nom a aquest rostre: es tractava d'Agustín Alamán, un artista nascut a Tabernas de Isuela que havia desenvolupat una intensa carrera creativa i vital entre Europa i Amèrica.
A partir d'aquell moment, la curiositat inicial es va transformar en un projecte de recerca que es va allargar durant set anys. L'autora va consultar arxius a França i Espanya, va rastrejar documentació a diferents institucions i va mantenir entrevistes tant a Europa com a Amèrica, a la recerca de persones que haguessin conegut l'artista o conservessin alguna empremta del seu pas.
Durant la presentació, Nogarol va definir aquest treball com un exercici d'“arqueologia biogràfica”. L?expressió resumeix l?esforç per recompondre, peça a peça, la vida d?algú que havia quedat fora dels grans relats històrics i artístics. El llibre intenta respondre una sèrie de preguntes de fons: qui decideix quines històries es recorden, per quines determinades figures queden relegades i quins mecanismes intervenen en aquest procés d'oblit.
Aquesta investigació no va sorgir del no-res. L'autora va recordar que el punt d'arrencada acadèmica es va situar en unes jornades sobre l'exili a Aragó, organitzades per l'IEA sota el títol «Aragó esqueixat» a Osca el 2019. Convidada a participar amb una ponència, Nogarol va començar llavors a estirar el fil d'Alaman per preparar la seva intervenció. A partir d'aquell congrés, van arribar les ajudes a la investigació de l'IEA i el suport institucional necessari per convertir aquella primera aproximació en un llibre de gran importància.
L'artista dels tres exilis: França, Uruguai i el retorn a Espanya
La vida d'Agustín Alamán s'articula al voltant de tres grans exilis que marquen la seva trajectòria personal i professional. Nascut el 1921 a Tavernes d'Isuela, va abandonar la seva província amb quinze anys i ja no va tornar a viure de manera estable a l'Alt Aragó. El primer gran desplaçament va tenir lloc el 1939, al final de la Guerra Civil espanyola, quan es va veure obligat a exiliar-se a França.
En territori francès, Alamán va passar per camps d'internament i treballs forçats, experiències que es van prolongar fins i tot en zones sota control alemany. Com molts exiliats republicans, es va enfrontar a la duresa d'una Europa convulsa que encadenava la postguerra espanyola amb la Segona Guerra Mundial, en un context marcat per la precarietat, la persecució política i l'escassetat de recursos.
El segon gran exili va arribar el 1955, quan va decidir emigrar a l'Uruguai a la recerca d'estabilitat i oportunitats. Va ser en aquest país on la seva carrera artística va aconseguir més visibilitat. Es va integrar a l'avantguarda cultural uruguaiana dels anys seixanta, i va formar part d'un grup de pintors que van impulsar corrents vinculats a l'expressionisme abstracte ia l'informalisme, i que van situar Montevideo com a referent en el panorama artístic regional.
A Uruguai, Alamán va desenvolupar una activitat intensa com pintor, escultor, gravador i portadista, la qual cosa li va valer nombrosos reconeixements i presència en importants circuits internacionals. El seu nom va arribar a figurar a la primera línia de l'escena cultural del moment, encara que amb el pas del temps la seva empremta es va anar difuminant en els relats institucionals i acadèmics.
El tercer exili, al qual al·ludeix el títol de la biografia, es produeix a la dècada de 1970, quan l'artista decideix tornar a Espanya davant l'avenç de la dictadura militar a l'Uruguai. La inestabilitat política creixent, unida a la preocupació pel futur de la seva família, el van portar a prendre la decisió de tornar a un país que també li resultava, en certa manera, aliè després de tants anys d'absència. Aquest retorn a Espanya, lluny de suposar un tancament definitiu, es presenta al llibre com un nou desplaçament, carregat d'incerteses i ajustaments personals.
Memòria familiar, militància anarquista i context històric
Més enllà de les fites vitals, l'obra de Nogarol explora la història d´una família marcada per una forta tradició anarquista. El relat inclou els passos d'Alaman per camps d'internament a França i Alemanya, però també les estratègies de supervivència d'un nucli familiar obligat a moure's constantment per esquivar la pobresa, la repressió i els canvis polítics.
El llibre entrellaça la biografia de l'artista amb els grans processos històrics que recorren Europa i Amèrica al segle XX: des de la Guerra Civil espanyola fins a les dictadures llatinoamericanes, passant per l'exili republicà i els moviments culturals que van sorgir en aquest context. Cada etapa vital d'Alamán se situa així en un marc més ampli, que ajuda a comprendre'n les decisions i la producció artística.
L'autora no es limita a seguir la pista del protagonista, sinó que retrocedeix diverses generacions per recuperar episodis tan cridaners com el passat bandoler del seu besavi, vinculat a la partida del conegut bandit Cucaracha. Aquests elements familiars, que freguen gairebé la llegenda, s'integren al text com a part d'una genealogia marcada per la dissidència, la marginalitat i la resistència davant de les estructures de poder.
Aquesta barreja de història personal, memòria familiar i context polític converteix el llibre en alguna cosa més que una simple biografia. L'autora planteja una reflexió de fons sobre els mecanismes de l'oblit i sobre la manera com es construeixen els relats col·lectius, interrogant-se per què algunes trajectòries queden relegades a un segon pla mentre d'altres es consoliden com a canòniques.
Des d'aquesta perspectiva, la vida d'Agustín Alamán s'utilitza com a fil conductor per recórrer episodis clau de la història europea i americana, subratllant com les biografies individuals poden servir per il·luminar processos històrics més amplis. El resultat és un relat que, sense perdre de vista el detall humà, connecta amb debats actuals sobre memòria històrica, exili i reconeixement de figures invisibilitzades.
Un creador multidisciplinar i una memòria per reconstruir
En el pla estrictament artístic, el llibre recupera un creador multidisciplinari que va treballar la pintura, l'escultura, el gravat i el disseny de portades. Alamán va formar part d'un grup d'artistes que va dinamitzar l'escena uruguaiana als anys seixanta, en un moment de gran efervescència cultural i obertura als corrents internacionals.
Encara que a la seva època va aconseguir reconeixements i projecció fora de les fronteres, amb presència en exposicions i circuits internacionals, el pas del temps i la manca d'estudis específics van provocar que el seu nom desaparegués de les històries de l'art tant a Espanya com a Uruguai. L'autora analitza a l'obra aquests mecanismes pels quals una figura que va estar a primera línia es pot convertir en un autèntic desconegut.
La nova biografia novel·lada incideix en aquesta tensió entre rellevància i oblit, recollint testimonis, crítiques i documents que ajuden a reconstruir el seu paper a l'avantguarda uruguaiana i la seva aportació a les arts plàstiques del segle XX. L'aparell gràfic de l'edició, cuidat per l'IEA, contribueix a acostar el lector a la faceta visual de l'artista, tot i que el focus principal del text se situa a la narració de la seva trajectòria vital.
L'autora insisteix que la seva intenció no és només oferir un relat per al gran públic, sinó establir les bases per a futures investigacions. En tractar-se de la primera biografia d'Agustín Alamán, el llibre aspira a convertir-se en un punt de partida per a estudis posteriors, tant a l'àmbit de l'art com al de la història social i política de l'exili.
En paraules de Nogarol, es tracta de un treball col·lectiu, recolzat per institucions com la Diputació d'Osca i l'Institut d'Estudis Altoaragonesos, que busca tornar a posar en circulació una figura que té molt a dir sobre el segle XX des de la mirada d'un altaragonès que va viure entre fronteres, canvis de país i transformacions polítiques profundes.
Amb la publicació d'Agustín Alamán: l'artista dels tres exilis, la memòria cultural de l'Alt Aragó incorpora una peça que hi faltava en el relat contemporani. El llibre rescata la història d?un creador complex, travessat per l?exili i la militància familiar, i la situa en diàleg amb els grans processos històrics d?Europa i Amèrica. Alhora, planteja una invitació a continuar investigant ia revisar quines altres vides van quedar ocultes, esperant a ser comptades amb el mateix rigor i la mateixa curiositat que han permès tornar la veu a Agustín Alamán.